Una interpretació molt propagada del discurs d'Angela Merkel sobre el fracàs multicultural d'Alemanya atribueix a la cancellera el propòsit d'evitar l'aparició d'un partit d'extrema dreta. És a dir, es tractaria d'elaborar un discurs en el qual poguessin sentir-se més o menys a gust des de la dreta moderada fins a la ultradreta, ja que un partit d'aquestes característiques podria endur-se una part del formatge electoral que tradicionalment votava CDU o els seus socis de coalició.

Durant la transició espanyola es va elogiar la feina política de Manuel Fraga Iribarne perquè havia menat per la senda constitucional una part de la ciutadania que s'hauria autoexclòs del sistema -per la dreta, és clar. Així, Aliança Popular, en la meta de sortida, tenia en llistes tota una guarda de feixistes disposats a recuperar poder per procediments democràtics: ho aconseguiren en part. (Però el darrer president de govern franquista, Arias Navarro, fou dràsticament exclòs dels nous temps.)

Des d'un cert punt de vista, diríeu que sempre és millor tenir tota la població participant per un o altre canal dels principis democràtics. Però igualment seria cert que la presència en els partits de dreta de sectors extremistes també fa aquests partits encara més de dreta: no es pacta impunement amb la selva. Sembla que Angela Merkel és més partidària del model espanyol, és a dir, una gran teulada que dóna aixopluc fins i tot als habitants de la zona de frontera on s'apura fins al límit el concepte de democràcia, acostant-se perillosament als aiguamolls on aquest nom ja no resistiria un control de qualitat mínim.

El model francès, tot i que el senyor Sarkozy s'ha afanyat impetuosament a moure i remoure totes les fites, permet l'existència del Front Nacional, que es presenta amb tota la brutalitat d'un ideari fet amb materials de rebuig del sistema: racisme i xenofòbia, servits en un discurs reduït a mínims, en què el lloc de les idees és ocupat per eslògans que estronquen qualsevol correntia del pensament.

França, la seva organització en partits, té l'avantatge de presentar un panorama més definit, més delimitat i amb més opcions. No sé si recordam a bastament que aquesta hauria de ser una de les grans qualitats de la democràcia: ens hauria de permetre ser més precisos en la descripció de qualsevol comunitat humana. Els partits grans -no confondre amb els grans partits- tendeixen arterosament al bipartidisme, segrestant a la democràcia la capacitat d'oferir-nos un coneixement més matisat de la societat. La llei d'Hont és el gran obstacle perquè tothom tengui veu, és el botxí de les contradiccions internes dels pobles, de les seves minories.

La dreta que solem qualificar de moderada -Angela Merkel- per ventura faria més bon servei a l'espècie si dedicava els esforços a fer pedagogia, a expandir la civilització, en lloc d'oferir recer a l'extrema dreta. A Espanya, tot indica que la dreta ha fet tard: el seu partit gran s'ha deixat contaminar per un insignificant Garcia Albiol, aspirant a batle de Badalona -entre d'altres personatges de semblant conformació.