Una biblioteca satànica (1467)

Les recents notícies sobre una secta satànica a Mallorca ha despertat temors i curiositats. Es tractaria, sempre segons el que diu la premsa, de pràctiques vudú i que el doctor Frederik Koning, expert en la matèria, defineix com un "culte d'origen africà, primitiu i supersticiós, introduït per ètnies d'aquell continent a Amèrica, especialment a Haití. Els ritus consisteixen en la realització d'alguns actes de màgia i diverses cerimònies secretes, dirigides per encisadors i bruixes. Es desenvolupen enmig de salvatges danses i orgies. Algunes vegades han acabat amb un sacrifici humà..."

Esperem que tan obscures tendències no arrelin en aquest país. I el comentari es pot fer venir bé amb una efemèride, que no és altra que la publicació del primer llibre sobre bruixeria, aquest sortit de la impremta d'Estrasburg i que duia per títol Fortalicium Fidei, del qual era autor Alphonse de Spina. Un altre autor, Johannes Vinetus, havia redactat pocs anys abans Tractatus contra demon um invocatorus, en el qual es qualificava per primera vegada d'heretgia l'acció de les bruixes. En aquell mateix segle, Johannes Nider va escriure el seu Fornicarius i l'inquisidor de Savoia va enllestir l'obra Errores Gazariorum, en què era esmentat l'"aquelarre" per primera vegada. Fins aleshores tots aquests llibres havien estat redactats en llatí, però el 1460 un inquisidor de Lió va escriure el primer llibre de bruixeria en llengua francesa sota el títol: La vauderie des Lyonnais.

El prestatge anava creixent en nous volums. El 1486 va aparèixer Malleus maleficarum, és a dir, el 'martell de bruixes'. Aquest rar tractat fou escrit pels inquisidors Sprenger i Kramer i contenia textos que durant tres segles es van fer servir com un manual de bruixeria, alhora que com a manera d'exterminar-la. Un altre curiós personatge, Ulrich Molitor, donà a la impremta el seu manuscrit Del malignes i les bruixes (1489). Aquest individu era un professor de dret a la Universitat de Constança i el text del seu llibre es considerava moderat per aquella època. Així, per exemple, considerava que els aquelarres resultaven ser una senzilla il·lusió provocada pel diable. Tanmateix fou partidari d'aplicar la pena de mortals condemnats per bruixeria i heretgia.

Per altra banda, Joannes Nider, abans esmentat, visqué del 1380 al 1438 i fou un frare dominic, professor universitari de teologia a Viena i inquisidor a Nuremberg i Basilea des del 1431. La seva obra, un poc enciclopèdica sobre el tema, emprada pels demonòlegs al llarg de dues centúries, descobria la relació de les bruixes amb llocs solitaris de les muntanyes. Parla dels pactes satànics, dels contactes carnals dels dimonis amb éssers humans i de les transformacions, que li semblen quelcom impossible. Parla d'un ungüent (segurament droga) que feia que la bruixa s'adormís i, seguidament, se sentís transportada pels aires.
Els llibres, Dialogus in Magicarum Artium destructionem, de Symphorian Champer, i Interrogatori de Bruixes, del frare franciscà Samuel de Cassini, completarien el nostre prestatge de biblioteca satànica. I tanmateix el veritable dimoni eren tots aquells inquisidors, fills d'una Església desorientada.