Uns polítics ens diuen que el pitjor de la crisi ja ha passat i que estam remuntant la situació. D'altres ens asseguren que tot està molt malament i que empitjorarà... a no ser, clar, que ells aconsegueixin governar. El ciutadà, mentrestant, em fa l'efecte que no sap ben bé a qui creure o, per ventura, ja s'ha convertit al sa escepticisme que el fa desconfiar d'uns i dels altres. És l'actitud més intel·ligent perquè massa sovint pareix que els polítics, i la majoria d'economistes relacionats amb els polítics, no acaben de parlar clar, sobre la crisi econòmica. Fan més consigna que anàlisi. Aquesta setmana passada ho hem pogut veure i escoltar en el Parlament balear. Hem de ser optimistes i tenir "orgull de país" per sortir endavant, ens diuen. Com si aquestes paraules significassin qualque cosa. No volen dir res de res. Però són les úniques que amb relació a la crisi ens arriben des d'això que s'anomena l'establishment.
Però i si la realitat de la crisi fos que ni tan sols ha començat de bon de veres? No, no és per fer catastrofisme gratuït. És l'opinió del catedràtic d'estructura econòmica Santiago Niño Becerra. Aquest economista català va parlar en una entrevista feta l'any 2006 sobre la futura crisi brutal que patiríem. En aquell moment vivíem emmirellats. Tothom (el "tothom" de sempre, clar) guanyava doblers a poalades, els bancs ens en deixaven més del que podrem tornar en vint vides i la festa s'havia convertit en una orgia que ningú no volia que s'acabàs mai. Molts se'n rigueren, de Niño. "Ridícul" va ser el més suau que li digueren.
La setmana passada, en una altra entrevista, el catedràtic d'estructura econòmica assegura que el que hem sofert els darrers anys no és la crisi sinó, només, "la precrisi". Que el pitjor començarà a partir d'ara. En síntesi, Niño analitza que el consum i la riquesa de les darreres dècades -no ho situa estrictament en el boom dels darrers quinze anys- estan fonamentats sobre el deute, una estructura econòmica impossible de mantenir. Ens hem endeutat tots -països, empreses, particulars- massa i hem arribat a un punt en què no tenim doblers per fer front al deute. La reacció dels països occidentals ha estat, segons Niño, insuflar enormes quantitats de doblers, fins a un 30% del seu PIB, per intentar aturar la catàstrofe. Però assegura que no ha servit de res, perquè "el sistema es mor". Segons el catedràtic, "tothom ha d'entendre que ara, el 2010, és quan comença la veritable caiguda". Preveu que la caiguda forta durarà dos anys, s'estabilitzarà durant tres més i a partir del 2015 s'iniciarà una lleugera recuperació fins que les coses es normalitzin cap al 2020. Però aquesta normalitat futura significarà que tots serem més pobres que avui, la classe mitjana s'empobrirà molt, no tendrem tanta capacitat de despesa com teníem deu o quinze anys abans, la classe baixa s'ampliarà molt i l'alta es reduirà. Viurem amb un atur estructural al voltant del 15%, es reduiran molt les pensions, hi haurà manco feina que ara i els sous seran més baixos.
Aquest és el panorama que pinta per al futur l'economista que el 2006 va dir que cauríem en una greu crisi i ningú no li va voler fer cas. No sé si tendrà raó o no, aviat ho sabrem, però sí que està fora de dubte que llegir les seves opinions, amb aparença de descarnada sinceritat brutal, provoca depressió aguda.