La indústria de la sabata a Inca, i a tota la seva comarca, aviat serà només un referent d'un temps ja passat. Ningú no pot negar que aquesta indústria, que movia els fils econòmics d'una part molt important de l'Illa, ja no té el pes de fa quaranta anys. Ahir, en el Museu del calçat d'Inca es va inaugurar una exposició del calçat des del segle I fins a l'actualitat.
I és que aquesta indústria, si no canvien molt les coses, prest serà a Inca una indústria de museu. Hi ha poc a fer, perquè si bé és veritat que l'experiència sabatera de tota la comarca del Raiguer fa que el producte i el disseny que presenten els fabricants siguin d'una qualitat molt valorada, el que mana és el cost de la producció i amb això si que ja no poden competir.
Abans, quan la mà d'obra a l'Illa era barata, les fàbriques del Raiguer produïen per als Estats Units, però ara són els fabricants d'aquí, que no han tingut més remei que dur la producció a altres països, on la mà d'obra és molt més econòmica. Jo, que es pot dir vaig néixer dins una fàbrica de sabates, mir amb nostàlgia aquest canvi econòmic i pens que mai ja no tornarà a ser com abans, quan a totes les cases hi havia una màquina de repuntar, i un olor peculiar de goma d'aferrar, perquè, si bé el pare de família partia cada matí a la fàbrica de sabates que feia feina, la mare es treia un sobresou repuntant els cortes a ca seva. Era l'economia submergida que va ajudar a subsistir moltes famílies de l'època. Ara el Museu de la sabata d'Inca pot ajudar a no perdre la nostra identitat lligada a una indústria que sempre serà un referent.
