Un alè va recórrer Europa, i bona part del món, i molt especialment les redaccions dels mitjans informatius, en arribar dijous a mitjan matí la notícia que havia estat atorgat el Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa. Un alè llarg i profund, perquè el Nobel literari d'enguany ha estat previsible i ortodox, i perquè estalvià a molts cercar recòndites informacions sobre desconeguts candidats, com el poeta Tomas Transtörmer (a qui la Viquipèdia donava com a guanyador hores abans, però que no té, diuen, la projecció pública que sempre agrada als savis de l'Acadèmia sueca, però que no demanen als Nobel de física...) o el kenyà, Ngugi wa Thiong o, un altre poeta desconegut que sonava, o algun impronunciable oriental o vés a saber tu, perquè el Nobel de literatura ha acabat els darrers anys a Hongria, Sud-àfrica, Àustria i Turquia sense que ningú trobàs injusta o forassenyada la decisió.
Avantatges, de la concessió a MVLL? Totes, o gairebé. Vargas Llosa és un exemple indiscutible de l'"escriptor total": viu de la literatura, és famós pels seus llibres, promou l'escriptura i la lectura i té un compromís social indiscutible, cridaner i de llarg recorregut. És crític amb els errors insuperables de l'esquerra i descreu completament de l'indigenisme que triomfa avui dia a bona part de Sud-amèrica, i tampoc no és gaire amic dels governs populistes i estèticament discutibles (i abans èticament impresentables) de l'Argentina i similars. Ha viscut a Europa des del 1958 i té la nacionalitat espanyola (aconseguida el 1993, sense renunciar a la peruana, amb una rapidesa que envegen la majoria dels anònims ciutadans que la demanen cada any...), i va intentar ser President del seu país, Perú, fins a ser derrotat en una segona volta per Fujimori, que acabaria convertit en una de les icones indiscutibles de la corrupció i els abusos de poder a Sud-amèrica (i això que els candidats són multitud). Els seus articles destil·len una proposta liberal i políticament, com ho diríem, desenfadada, que sovint oscil·la entre l'exigència de l'acció i el compromís individual i l'apel·lació a estructures de poder més racionals i tecnocràtiques, en consonància amb la tradició liberal anglosaxona. És amic d'Aznar, però també ha donat suport públic a UPyD, el transversal i retrògrad partit de Rosa Díez (retrògrad amb tocs de progressisme, acceptem-ho, com palesa el seu anticapellanisme, tan divertit com inútil).
L'Acadèmia sueca ha adduït que li atorga el Nobel, "per la seva cartografia de les estructures de poder i per les seves incisives imatges de la resistència, la lluita i la derrota de l'individu", però -així són els diplomàtics suecs de diplomàtics-, no ha aclarit si això significa que n'hem d'aplaudir la càrrega teòrica indiscutible d'aquesta apreciació o el reconeixement del contingut social, i fins i tot revolucionari, que amaguen obres literàries com Els miserables, de Victor Hugo, a qui Vargas Llosa dedicà un curs a Oxford, bolcat després en un assaig. Sigui quina sigui la intenció dels acadèmics suecs, sempre inescrutables, els agraïm la previsibilitat, en aquests temps de constants ensurts.
