Un govern afeblit i uns sindicats a la defensiva (sense propostes per a la crisi) acordaren no fer-se mal el passat 29. El resultat fou una vaga general modesta i pactada. No valdria la pena parlar-ne si no fos per les escenes de violència juvenil que es produïren a Barcelona. Segons molts de comentaristes, recorden les del maig del 68 parisenc.

Totes les crisis provoquen inquietud en els joves que les pateixen, i aquesta d'aquí els resulta molt nociva: la taxa de desocupació s'ha doblat, però la dels joves s'ha quadruplicat. Les protestes són inevitables i no han estat extenses. Les revoltes del 68 no afectaren només París: també, als EUA, hi trobam les manifestacions de refús de la guerra del Vietnam; a Txecoslovàquia, el suïcidi de Jan Palach després de la Primavera de Praga; a les Olimpíades de Mèxic el black panther negre Tomie Smith aixecà el puny a dalt del podi... i a l'Estat espanyol, la Caputxinada, la tancada d'intel·lectuals a Montserrat i el judici de Burgos contra uns etarres molt ben vists per la progressia antifranquista. N'hi ha que troben que la diferència que hi ha entre les actuals revoltes i les del 1968 és que, per primera vegada, són globals. No hi estic d'acord: hi havia més coincidències en el pensament dels joves del món l'any 1968 que ara. La globalització ideològica era més intensa que ara, probablement per un cert eurocentrisme estès i acceptat, i perquè hi havia una alternativa clara a l'ordre establert, i tothom (afegint-hi la droga i la llibertat sexual) s'hi apuntava. La crisi de valors del 68 anticipà la crisi econòmica del 73, mentre que la d'ara és la conseqüència de l'empobriment general i explica la violència dels okupes del Banesto de la plaça de Catalunya de Barcelona. La joventut de fa cinquanta anys estava fortament ideologitzada, mentre que els contestataris d'avui passen primer a l'acció i després, si de cas, miren d'ordenar el pensament. Tot això que ens estalviam, perquè seria horrorós haver de suportar, a més de la violència i els cotxes cremats, la ferramalla ideològica de molts de capbuits. Si la marca dels soixantehuitards era la contracultura, la dels rebels actuals és la incultura. La inexistència de models alternatius i la incultura d'aquest jovent es tradueix inexorablement a una manca de referents: a les manifestacions actuals no hi ha fotografies de líders idolatrats (cosa que, tanmateix, no és tan dolenta si recordam la profusió de retrats de Lenin, Mao, Castro o el Xe que hi havia a les d'antany). I quan no hi ha una alternativa a l'horitzó, les revoltes no arriben mai a revolucions.

Saber què pensen ara, després de tants d'anys, els líders del moviment estudiantil del 68 pot ajudar a arribar a algunes conclusions. Daniel Cohn-Bendit, que actuà a París des de conviccions àcrates ("la imaginació al poder!"), ara és el portaveu d'Els Verds en el Parlament Europeu i observa actituds clarament liberals (vegeu respecte d'aquesta qüestió els lúcids comentaris de Bernat Joan a Actituds liberals, dB del passat dia 6). Renega dels crits dels seus companys universitaris "contra la falsa democràcia" i més encara de la fascinació per la Revolució Cultural de Mao. Denuncia la follia de la seva generació quan tenia per models Cuba, Vietnam del Nord, la URSS o Corea del Nord. I reconeix la manca d'alternatives, però troba molt saludable criticar els dèficits democràtics de països com Iran o Rússia. En qualsevol cas, admet que tot plegat provoca una sensació de desemparament.

Alain Krivine era un altre líder universitari del maig francès. Aleshores comandava les Joventuts Comunistes Revolucionàries, i ara és portaveu de la Lliga Comunista Revolucionària. Les seves conviccions deuen ser tan fortes com les del nostre entranyable Tomeu Sancho perquè en quaranta anys no s'ha mogut del mateix redol. Troba que s'ha de reconstruir tot. Observau bé el matís: diu reconstruir, i no construir. Ai, la perillosa nostàlgia comunista!