Tenc una fixació amb les pel·lícules de Disney, els contes de fades i les comèdies americanes. No puc suportar el fet que ens venguin el mateix final feliç una vegada i una altra. És per això que he intentat evitar, de totes totes, que els meus fills cresquin amb els estereotips d'herois i ninetes, de rols masculins i femenins. Hi ha una gran veritat que diu que "les coses sempre poden empitjorar". De fet, la meva prevenció i la de les meves amigues envers el masclista Disney no ha fet més que explotar- nos al bell mig de la cara. Evitàvem el criogenitzat Walt perquè els seus personatges eren cruels, com el caçador de Bambi; masclistes, com el missatge final d'amor d'El llibre de la selva; ingenus i extraordinaris, com la Ventafocs, que es va convertir en princesa malgrat la seva condició de serva maltractada... i molts d'altres.

Idò si, les coses sempre poden empitjorar... I, si no, que ho demanin a na Maria, divorciada i amb una filla de 9 anys.

- No pensava mai que diria el que ara diré. Enyor en Disney, tot i que som conscient que ens va vendre una moto que no va funcionar mai. I és que els serials han fet molt de mal i no només a nosaltres. El model de crits i renou, que a la ficció aconsegueix fer que els galans es llencin als braços de les histèriques femelles protagonistes, a nosaltres sols ens va suposar que els nostres exmascles illencs agafassin velocitat i no tornassin mai més. Però ara, aquests serials tenen rèplica infantil.

- Ja sé de què parles. Hanna Montana, Patito Feo...

- Exacte. Aquesta Betty pre- menàrquica ocupa les nostres vides. Tenim la sèrie, la veim cada vespre i fins i tot en tenim el diari secret. No em vaig atrevir a parlar mai amb la mare de sexe ni d'homes i ara la meva caganius em dóna consells de serial.

- Consells?

- Sí, segons el diari secret de na Patito, no hem d'esquivar mai la mirada d'aquell que ens agrada ni fingir que te n'agradi un altre, sinó mirar-lo fixament i amb un gran somriure. I quan ja el tens encalentit, després t'has de fer enfora i esperar.

- Tornem-hi torna-hi. Ja ens han colat un altre gol per l'esquadra. Res no ha canviat idò dels nostres contes de fades; nosaltres sempre hem d'esperar i com a molt assajar una caiguda d'ulls que els faci tornar boiets...

Sí. Però encara més: la meva filla assegura que mai no tornaré a tenir un home perquè no tenc estil, no sé ballar, no sóc fashion i la meva pell comença a semblar-se a un paisatge lunar...

Ja ho diuen. L'enemic sempre és a casa.

Però no només això, la nina de n'Aurora li va demanar l'altre dia com es reproduïen els cans i ella va pensar que havia arribat el moment estel·lar: " Filla meva, igual que les persones. Fan l'amor. El mascle posa la llavoreta dins el ventre de la femella, igual que el papà i la mamà per engendrar-te a tu. "I saps que li va contestar la llengaruda, que té cinc anys? Idò això: "Perdona, mami, però això és follar".

I és que és per demés. Volíem protegir-les de somnis irrealitzables i elles ens donen un bany de realitat. Què els volem amagar? Són tan petites i vives que moltes vegades ens donen amb una cullera de clarividència totes les lliçons simplificades. I la seva ingenuïtat no té preu. I, segurament, hauran de patir el que patírem o gaudir el que gaudírem sense que puguem alçar un mur de contenció als seus mars vigorosos i vitals, ni a la seva curiositat hiperbòlica.

Per acabar, una frase d'en Xavier, el nin de sis anys d'una altra amiga, frase que va pronunciar quan ella sortia de la dutxa i acabava de posar- se el tanga.

- "Mami, ets una despistada. Què faries sense jo? T'has posat la part de davant a darrere".

Nins? Com cavalls verds.