Pier Paolo Pasolini es va oposar a les revoltes estudiantils del maig del 68 per raons ben clares. Si estava en contra dels joves estudiants era perquè els considerava tous, un plegat de burgesets que (parafrasejo les seves pròpies paraules) encarnaven els vells burgesos moralistes. Aquella, deia, era la revolta d'una burgesia que es manifestava contra si mateixa; eren els 'fills de papà' que es revoltaven contra els 'papàs'. Aquells joves, deia Pasolini, seguien tenint un 'sentit legalista de la vida', per tant, eren 'profundament conformistes'. 'Per nosaltres, els nascuts amb la idea de la Revolució, la dignitat recau a mantenir-nos al seu costat', deia. Per això, va dedicar un poema als revoltats del 68: és allà on formula la seva simpatia per 'i poliziotti', pels agents de l'ordre que matxucaven els estudiants. ¿Per què? Ho expressava perfectament Pere Antoni Pons el passat diumenge; els policies 'eren fills de proletaris que s'havien ficat a la policia per tenir un sou garantit i per provar de guanyar-se honestament la vida'.
Contràriament a Pons, però, estic ben segur que Pasolini hauria simpatitzat totalment amb els antisistema que a dia d'avui omplen esporàdicament de foc i fum les capitals de l'Occident capitalista. Pot ser sí que Pasolini va ser 'independent' i 'coratjós', però per res del món no m'atreviria a qualificar-lo de 'lúcid' o 'd'equànime'. Fins i tot diria més: Pasolini és un dels proveïdors de la retòrica i de la mentalitat dels antisistema d'avui. Pasolini n'és un dels pares, juntament amb d'altres intel·lectuals, d'una esquerra que ha contribuït fatalment al caotisme en què vivim. Si Pasolini es va posar en contra dels joves del 68 era perquè en el fons no hi havia cap proclama antisistema. El 68 va ser una revolta massa sensata, que només pretenia, i es va conformar, amb reformes puntuals.
A l'última entrevista que se li va fer, poques hores abans de morir, Pasolini va dir: "El refús, per funcionar, ha de ser total, no petit, total!, no sobre aquest o aquell punt, ha de ser "absurd" i no sensat". Si hom llegeix els seus articles trobarà sempre la mateixa aposta: per Pasolini, tot poder és opressor, tota educació és alienant, tota cultura de masses és embrutidora, etc. Per Pasolini, tot el sistema (articulat entorn dels monstres Estat i Mercat) no té altra finalitat que produir individus idèntics, tan obsessionats amb la possessió consumista que arriben fins a la depredació mútua. Per això, Pasolini deia que sentia nostàlgia d'una gent pobra que lluitava contra els patrons sense voler acabar sent ells mateixos patrons. ¿Qui eren aquests lluitadors? Per Pasolini, eren els pastorets ignorants i feliços -encarnacions, ai, dels bons salvatges de Rousseau.
Aquesta retòrica, formulada amb aquests colors o molt semblants, vertebra encara bona part d'una esquerra que s'autoproclama progressista. Potser Pasolini no en tingui cap culpa, però és aquesta mentalitat del refús total la que cuina el brou d'uns antisistema que, segons el seu enorme cartell programàtic, ho enviaven tot (polítics, banca, sindicats) a la merda.
Escriptor