La cara fosca de la batalla d'Anglaterra

Setanta anys després, la famosa batalla d'Anglaterra (juliol del 1940-maig del 1941) continua essent glorificada com el triomf d'una petita democràcia contra la brutal tirania que representava el III Reich alemany. Molts de mitjans de comunicació se n'han fet ressò i s'ha de destacar el magnífic article de Carles Padró i Joan Villarroya en el número 95 de la revista Sàpiens titulat "Crònica d'una ciutat en flames. Bombes sobre Londres". La veritat és que, fins i tot amb alguns matisos importants, s'ha de reconèixer que les forces armades britàniques, sobretot la RAF (la força aèria), el poble britànic i el seu Govern, amb l'incansable Winston Churchill, varen fer una enorme contribució a la humanitat resistint l'envestida alemanya.

Ara bé, 70 anys després ja és ben hora de ponderar correctament l'heroisme britànic i no es poden amagar els redols d'ombra. Un dels més foscos és el fet que varen esser els britànics, i no els alemanys, els primers que durant aquesta batalla atacaren, a propòsit i a gran escala, objectius civils mitjançant l'ús de bombarders. Va esser el 26 d'agost, quan per ordre expressa de Churchill vuitanta-un bombarders de la RAF descarregaren les seves bombes sobre els berlinesos, fossin nazis o no. També s'ha de relativitzar molt la solitud de Gran Bretanya davant la victoriosa Alemanya, ja que aleshores l'Imperi Britànic ocupava mitja Àfrica, tota l'Índia i tenia colònies i protectorats per tot el món. A més, els dominis ja independents de la Commowealth, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i la Unió Sud-africana, tots ells de predomini anglosaxó, havien entrat tot d'una en guerra a favor de Gran Bretanya. Tot això sense oblidar que la neutralitat dels Estats Units era cada vegada més teòrica que real i que les seves simpaties per Gran Bretanya eren inequívoques.

De totes maneres, l'episodi més miserable de la política de guerra britànica dirigida per Churchill es va produir tot just abans de l'inici de la batalla d'Anglaterra i els mitjans de comunicació han prescindit d'aquesta altra efemèride. A començaments de juliol del 1940, una França derrotada havia sortit teòricament de la Guerra mitjançant un armistici i a costa de perdre Alsàcia i Lorena, patir l'ocupació del nord i oest del seu territori i reduir el seu exèrcit. Però el nou Govern Pétain encara tenia el sud-est de França, les colònies i la poderosa marina de guerra. Aquesta moderna armada, la quarta del món, era una font de preocupació per als britànics que temien que caigués en mans dels alemanys just quan aquests planejaven envair Gran Bretanya. La marina de guerra francesa era comandada per l'almirall Darlan, un personatge carismàtic que detestava tant els alemanys com els britànics, i que sovint recordava que un avantpassat seu havia mort a Trafalgar.

L'u de juliol del 1940, per ordre expressa de Winston Churchill i malgrat el nul entusiasme dels caps i oficials de la marina britànica, la flota britànica engegà l'operació Catapulta. Per tot el món, i sense declaració de guerra, les unitats de la marina de guerra francesa varen esser obligades a rendir-se als britànics, i allà on oposaren resistència, varen esser atacades. El gruix de l'armada francesa es trobava en el Mediterrani, a Orà i en el proper port militar de Mers-el-Kebir. Com és lògic, l'almirall francès Gensoul contestà a la petició de lliurar aquests vaixells que mai permetria que caiguessin en mans dels alemanys o dels italians però que contestaria a la força amb la força. L'atac britànic fou devastador si bé algunes unitats aconseguiren escapar a Toló. La marina de guerra francesa deixava d'esser un factor important en la Segona Guerra Mundial però la mort de 1.500 mariners va afavorir la consolidació del règim autoritari de Pétain, la França de Vichy. D'altra banda, De Gaulle, tot i trobar-se refugiat a Londres, no fou consultat per a res.