Colomer, Antoni

La setmana passada, tristament, ens deixà n'Antoni Colomer. Aquest enginyer, culer militant, exregidor de l'Ajuntament d'Inca i persona compromesa amb la llengua i la cultura catalana, se n'ha anat d'una manera tan sobtada que encara me'n faig creus que això pugui ser la veritat terrorífica que és. Vaig tenir la sort de compartir amb n'Antoni no només responsabilitats laborals, sinó també responsabilitats cíviques el temps que ambdós fórem membres de la junta de l'Obra Cultural Balear. D'aquesta coneixença va sorgir una relació de gran afecte en què, encara que no coincidíem en certes coses, sí que coincidíem en allò essencial, en aquella idea de país que podem associar al que comunament anomenam mallorquinisme. I això crec que és important perquè tenim el perniciós costum de posar massa en evidència allò que ens separa en relació a allò que ens uneix, i el que hem de menester és començar a posar un poc més l'accent en els mínims que compartim, encara que a partir d'aquest punt hi hagi discrepància i posicions diferents.

Molts trets podria destacar d'en Toni: la seva bonhomia, el seu humor, la seva caparrudesa i el viure des de la passió. En la meva opinió, aquest alt home s'inscrivia en aquella tradició tan nostrada de professionals que a la feina són pràctics i concrets i en les idees col·lectives mantenen uns principis i unes aptituds de prendre partit, de banyar-se, de donar la cara. Pens que Mallorca i les Illes Balears deuen molt a persones que han dedicat hores i hores sense cap compensació que la coherència amb les pròpies conviccions i la voluntat que aquest poble tengui un mica més de dignitat. Seguit seguit parlam de la desafecció, parlam del menfotisme dominant, parlam d'allò tan mallorquí del tanmateix, però també podem parlar del contrari, de gent que intenta fer una aportació perquè el país avanci i no es despersonalitzi. Els caràcters forts difícilment deixen indiferent, molts de pics provoquen tensió i algun conflicte. En Toni el tenia, el caràcter fort, però l'hi tenia perquè no es volia conformar, perquè no era apàtic, perquè tenia un cert esperit de rebel·lia. Tenc la impressió que de vegades aquesta terra compta i ha comptat amb gent que acumulava una energia interior extraordinària i que tal vegada no ha trobat la canalització adequada. La bona gent queda gravada dins la memòria i et fa tenir més esperances en el redreçament col·lectiu d'aquestes illes.

En Toni era massa jove per partir, encara li quedaven moltes coses per gaudir i moltes causes per les quals patir. Aquesta loterira que és la vida massa periòdicament et pega galtades d'una injustícia aclaparadora. Caure en el desànim seria la resposta lògica, però no crec que fos el que el nostre protagonista hagués volgut, al contrari. Quan un se'n va, supòs que si ha deixat petjada i estimació serà prova demostrativa que alguna cosa ha fet bé. Com tots, en Toni ha viscut les seves pròpies contradiccions, però les va intentar fer tan coherents com fos possible, encara que això sigui un oxímoron de difícil comprensió pels doctrinaris dogmàtics.

A l'hora dels adéus, les emocions et poden impedir fer una argumentació intel·ligible i que pugui ser de l'interès improbable del lector. Des d'aquesta humil talaia, només he pretès retre un petit i merescut homenatge a una persona que ens deixa a molts un record inesborrable. Si Mallorca i els mallorquins no tenguéssim aquesta tendència tan acusada al no reconeixement i a l'anonimat, fins i tot a una certa misèria, per ventura figures com les d'en Toni ens podrien donar llum i lliçons ben aprofitables i imprescindibles. Esper, n'estic segur, que allà on sigui mantendrà la seva irrepetible identitat, individual i col·lectiva.