Ments a dieta

Deia Alain de Botton en un article a la revista nord-americana City que hauríem d'aprendre a posar les nostres ments a dieta. Igual que per pura gola mengem tot el que se'ns posa a davant, apassionats degustadors de tots els plaers culinaris -sense entrar a considerar si això ens pot malmetre la salut o l'equilibri físic- també fem el mateix amb les obres de l'esperit, i és així com podem acabar patint sobrepès mental de pel·lícules, sèries de televisió, llibres i premsa diària.

Aquesta passió desfermada ha tingut un efecte secundari: la falta de concentració. Som incapaços de fixar la nostra ment en res de manera estable, sense sentir-nos cridats de seguida cap a una altra incitació. És com si sospitéssim que ens podem estar perdent quelcom de crucial: l'aparició d'una notícia, o d'un contingut cultural, que ja hauria deixat enrere les nostres certeses. Aquesta és la fatalitat que acompanya la nostra dependència dels esdeveniments immediats, com si tothora s'estiguessin generant continguts en una actualitat tan avalotada que, quedant-ne al marge, tinguéssim por de no entendre res, ni el món ni nosaltres mateixos. Suposo que aquesta sensació va accentuar-se després dels atemptats de Nova York de l'11 de setembre de 2001: amb poc més d'una hora tot el nostre món va canviar; com diu el professor John Gray: allà es va destruir el mite dominant d'Occident (Al-Qaida i el que significa ser modern, un llibre memorable).

El repte de sempre estar descobrint obres noves de cultura -i noves notícies- no permet que cap d'elles acabin assumint un pes remarcable en les nostres ments. Sortim del cinema i encara no hem tingut temps d'assumir, de madurar, el que hem vist que ja desitgem arribar a casa per veure una altra pel·lícula -la qual, pel que ens han dit, també ha de ser decisiva-; llegim un llibre amb les ganes que acabi per continuar degustant el següent del munt o del prestatge. Amb aquesta voracitat gratuïta hi ha gent que fa turisme, anant i venint de punta a punta de món amb la mateixa gracilitat amb què es mouen per dins de casa, consumint països, runes, museus, però finalment amb l'apetència abstreta d'algú que tan sols fulleja una revista.

N'hi ha que tornen de l'Índia o del Nepal amb unes empremtes a l'ànima molt inferiors a les que deixa una visita al dentista. I és així com res té temps d'agafar la solidesa en una personalitat formada, i tot és una cosa més, una altra obra consumida, un altre país vist, coses de les quals a la llarga només se'n té un record vague. Potser Botton té raó i hem de fer dieta, privar-nos del que més ens agrada pel bé de la sensibilitat i de la salubritat de l'ànima, per aconseguir que cada obra vista o llegida tingui un vertader valor, no adotzenat per una profusió que ens priva de considerar-la en la seva justa mesura i de fer-ne un ús realment inspirador.