Pròleg a un amor escrit sense h (1928)

"Després d'escriure, en deu anys de vida literària, un miler llarg d'articles i contes, vint-i-sis novel·les curtes, seixanta-vuit comèdies i una infinitat d'altres escrits que no sé com qualificar, us puc oferir avui, estimats lectors, la meva primera novel·la llarga. En primer lloc m'heu de permetre que us parli de mi, de la meva vida i dels meus ideals. Avui tothom parla de si mateix: fins i tot els cotxers de Pompes Fúnebres. A més d'això, vull confiar molt que aquest llibre us ha de divertir, i com que són nombroses les vegades que jo mateix, en acabar de llegir un llibre que m'ha resultat divertit, he lamentat no conèixer dades biogràfiques del seu autor, haig de demanar-me intrigat: Com serà el tipus aquest? Fadrí o casat? Li agrada la carn torrada o fregida? I altres coses per l'estil. Tant de bo que a vosaltres no us passi quelcom semblant.

Pot ser que el que jo conti sobre la meva vida no sia realment interessant, però menys interès presenta encara la figura de Guifré el Pilós, i es troba impresa a les cinc parts del món. Parlar d'un mateix és tan perillós com agradable i hi ha el risc de caure dins una vanitat estúpida, i hi ha també risc de naufragar contra els esculls de la falsa modèstia. Per la meva part he procurat salvar els dos riscs a força de sinceritat extremada... La serenitat de judici, cosa que acabaré dissortadament per posseir, l'haig de regalar amb molt de gust, ara i aquí, als deixebles d'aquella cambra frigorífica que fou Don Juan Valera. Pot ser que també resulti aquest pròleg un poc cínic. És inevitable. Vaig a dir veritats i la veritat només es troba separada del cinisme per una paret mitjanera de casa moderna. Certament que haguera pogut haver confiat a un escriptor de prestigi la tasca de donar-vos detall de la meva existència i de les meves idees, i d'aquesta manera el seu pavelló cobriria el meu producte; però aquest generalitzat procediment em sembla tan imbècil com el fet de confiar a un amic de paraula fàcil la missió de declarar-se en nom nostre a la dona que desitjam.

Aquí tal volta hi anassin bé els 21 alexandrins que vaig escriure en l'àlbum d'una d'aquestes senyoretes que col·leccionen autògrafs d'escriptors, sense adornar-se que els seria més útil col·leccionar autògrafs de comptecorrentistes del Banc d'Espanya...". Aquest text, evidentment humorístic, pertany al pròleg de la novel·la d'Enrique Jardiel Poncela Amor se escribe sin hache, que en temps del franquisme era editada a Buenos Aires i entrava clandestinament a Espanya juntament amb les altres novel·les, 'Espérame en Siberia, vida mía!, La tournée de Dios i Pero... ¿Hubo alguna vez once mil vírgenes? Sí que, en canvi, pogueren veure la seva primera edició a les escaparates de les llibreries espanyoles en els anys que precediren els dies de la tragèdia civil: 1929, 1930, 1931 i 1932. És curiós el que comenta sobre el fet de parlar d'un mateix i de la pròpia obra, tot deixant ben clar que la falsa modèstia és pura hipocresia.

En realitat, hi ha tot un procés psicològic entorn del fenomen. De vegades, és un simple intercanvi de favors: jo parl bé de la teva obra i tu parles bé de la meva. D'altres, llegim i admiram l'obra d'un autor fins que el coneixem personalment. La majoria de vegades, no volem rebre la més petita informació sobre les publicacions i èxits dels altres, que com com deia una certa escriptora, tal rebombori la distreia de la feina i la marejava. Enrique Jardiel Poncela (1901-1952) havia començat la seva vida d'escriptura com a periodista i a partir del 1923 es dedicà plenament a la literatura, on aconseguí el mèrit de ser un dels grans renovadors de l'humor en qualsevol dels gèneres escollits: conte, novel·la, comèdia... No li mancà originalitat i enginy, dues condicions de privilegi natural que solen mancar a la immensa majoria dels autors, bona part d'ells convertits en agres crítics quan ja es troben malalts de frustració.

Havia anat obrint camí Ramón Gómez de la Serna (1888-1963), el qual va saber escampar les seves tendències literàries d'avantguarda a través de la revista Prometeo, de la que era director el 1908. En la darrera etapa de la seva vida, Jardiel Poncela va escriure obres de teatre en què s'accentuaven les notes d'arbitrarietat i inversemblança, així com personatges mancats de tota lògica que l'autor, de manera desbaratada, movia al seu antull. Al meu veure, el fenomen era el resultat d'haver sobreviscut a la guerra civil i de trobar-se immers en la dictadura durant els anys 40, els més durs del nacionalcatolicisme, amb la censura més cruel i enfurismada.