L'enyorança d'Anna Petrus és la meva

L'enyorança cinematogràfica d'Anna Petrus, directora i realitzadora, és també la meva secreta enyorança vers la nostra comuna Menorca, transfigurada sota la fagedena del fenomen turístic. No pretenc ara blasmar gens la indústria turística, ni la capacitat òbvia de creació de benestar material que l'acompanya en el discórrer dels darrers cinquanta anys -pel cap prim! Vull, en canvi, desempallegar-me a pler, sense mitges tebiors, de la tirania que també s'hi cova.

Hi ha, en les complexitats pròpies del sector econòmic que en diem turisme, un rerefons -una càmera negra d'escenari- que resulta, per mi, pervers. I açò, malgrat els doblers constants i comptables que produeix, a vegades a balquena. No tot hi són flors i violes, ni rialles a petar. Menys encara hauria de ser pura servitud als seus dictats insadollables, sense piular ni badar boca. No tot s'hi val! Hem assolit, sí, dignitat econòmica -familiar i social. Ja no som aquell pobre poble endarrerit, un pèl famolenc potser, sense drets educatius a penes.

Els menorquins, en realitat, hem sortit de l'arcaisme -i si voleu, de la solitud del sabater de banqueta i el pagès illetrat, tot i que jo ho discutiria a devessall. Ara bé: entre l'arcaisme furiós i injust i la submissió al plat calent del turisme a tota hora, en tota circumstàncies i en un qualsevol discurs públic o privat, hi va un abisme lúcid. És l'abisme de l'enyorança que avui compartesc amb Anna Petrus -i amb tants menorquins de pensament important, com ara el poeta Ponç Pons- alaiorenc com l'Anna i jo mateix-, a qui Menorca li dol fins a l'últim mot dels seus aquilotats versos fets llàgrimes.

Anna Petrus Pons (1978) és una de les nostres principals creadores cinematogràfiques. Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (2001), ha estudiat cinematografia als tallers de Víctor Erice i Pere Costa. El 2000, abans de finir els estudis, ja assajava el primer curtmetratge de ficció (Gínjols grocs, quan són verds) que fou seleccionat per a alguns festivals nacionals. Més tard, s'ha interessat pel gènere documental. I és així que el 2006 signava un altre curt aplaudit, Es Llogaret, que va ser produït per Televisió de Catalunya per al programa Taller.doc del Canal 33.

Fou l'any passat, el 2009, que filmà una segona peça de vàlua per a la seva cinematografia professional jove però quallada. El titulà L'oblit a l'oli, en la trama del qual exposa la qüestió punyent, terrible, vital, de la depredació turística del paisatge de Menorca, sovint amb efectes de malaltia irreversible. Ens ho narra mitjançant el delit d'un seu avi que, un bon dia, sent la necessitat imperiosa de pintar l'arenal d'en Castell, un joiell al nord abrivat de l'illa. Però, és clar, posat davant el cavallet descobreix, corglaçat, amb l'ànima enervada, que el paratge de la jovenesa, a la volta d'unes dècades, ha desaparegut triturat per les mandíbules de l'urbanisme turístic i per l'acció -no ens enganyem, un poc grotesca- de les masses humanes posades en remull.

La pel·lícula, de vint-i-vuit minuts d'enyor amarat, va ser elegida per concórrer al Festival Internacional de Cine EIFF de Lecce (Itàlia). Aviat, si no m'engany ara, es projectarà a l'Anthology Film Archives, dins el cicle de la New Filmmakers de Nova York, devers el 4 d'agost vinent. Entretant, aquest cap de setmana s'ha presentat a la pantalla del Festival del Mediterrani de Ciutadella, Mèdit. L'acolliment dels paisans, com podeu suposar, ha resultat esplèndid, a proporció del que mereix el treball exhibit. L'autora assegura que el turisme a l'illa de Menorca, i tots els seus devastadors símptomes col·laterals, li desperta una inquietud creativa que, ara com ara, la neguiteja de debò. De la seva mà, jo també estim que perdre el paisatge és trair la pàtria. I no ja la pàtria ideològica -que també-, sinó, sensiblement, la pàtria dibuixada als ulls de la memòria.