La batalla dels absurds (1759)

"No hi havia cosa més hermosa, més vistosa, més lluïdani més ordenada que ambdós exèrcits: les trompetes, els pífans, els tambors, els obusos i els canons formaven una harmonia que mai no s'havia vist en els inferns. Primerament, els canons abateren devers sis-mil homes de cada bàndolM després la fuselleria escombrà del millor dels mons una munió de nou o deu-mil pocavergonyes que infectaven la seva superfície; i finalment, la baioneta fou la raó suficient de la mort milers d'homes més. Tot plegat podria sumar cosa de trenta milers d'ànimes. Durant aquesta heroica carnisseria, Càndid, que tremolava com un filòsof, s'amagà el millor que pogué. Mentre feien cantar un tedèum ambdós reis, cadascú en el seu camp, es va decidir el nostre heroi a anar a discórrer a una altra part sobre les causes i els efectes.

Passà per damunt dels morts i dels moribunds amuntegats i arribà a un lloc immediat que estava fet de cendres; i era un lloc que d'acord amb les lleis de dret públic havien incendiat els búlgars: aquí uns avis plens de nafres contemplaven exhalar l'ànima a les seves esposes degollades; allà donaven el darrer sospir verges passades a ganivet després d'haver assaciat els desitjos naturals d'alguns herois; d'altres, mig cremades, clamaven per tal que les acabassin de matar; la terra estava sembrada de cervells al costat de braços i cames tallades. Va fugir apressadament Càndid a un altre poblet que pertanyia als búlgars i que havia estat igualment tractada pels herois contraris. A la fi, caminant sense aturar-se per damunt dels cossos bategants o travessant ruïnes, sortí fora del teatre de la guerra, amb alguns curts queviures a la motxilla, i sense oblidar-se un punt de la seva Cunegunda. En arribar a Holanda se li acabaren els queviures, però havent sentit dir a que la gent era molt rica en aquest país, i que eren cristians, no li restà cap dubte que li donarien un bon tracte...".

Gran error el de Càndid, sempre fent honor al seu nom, perquè la candidesa, és a dir, la virtut del senzill, sense malícia ni doble intenció, blanc d'ànima però també blanc de la primera escopeta que es presenti. Esser bon al·lot i esser càndid, simple, poc advertit, fiant-se de tothom, vessant confiança pertot arreu, pot constituir la major de les errades possibles. Així jo entenia Voltaire, és a dir, François Marie Arouet (París, 1694-Idem.1778), en la seva obra, que alguns veuen de caràcter pessimista, però que no és altra cosa que una útil lliçó de vida enriquida amb subtil humorisme. Deista i partidari d'una religió natural en matèria teològica i d'una moral universal, torna a esser, avui dia, una figura reconsiderada. S'oposà a la intolerància, la tortura, el fanatisme religiós i la superstició. Va sentir una gran compassió per a tots aquells que com el seu personatge tenien una ànima de càntir.