Pitjor com a solució

La contesa Zapatero-Rajoy havia de ser la cirereta del pastís conservador i dur al cim el cap de l'oposició. O això opinava la dreta mediàtica i manifestaven, orgullosos, els segons de Rajoy. Idò, la cirereta no coronà cap llepolia i aquesta esdevengué amarga pels seus seguidors. El president no guanyà, perquè els miracles escassegen quan hi ha informació, però tampoc no sentí més solitud que el seu contrari, que era una de les evidències que el PP volia demostrar i, a més, cap moviment dels possibles socis li féu intuir que li perilla la Moncloa.

Que Zapatero afrontàs el tema de Catalunya descol·locà Rajoy, que perd pel Principat tot el que guanya per l'extrema dreta (i així els números mai no surten), i que confirmàs saber que la popularitat li minva li aportà la credibilitat que tothom qüestiona. En un punt hi ha coincidència: és difícil, malgrat que no impossible, estar pitjor. Si en aquesta situació Rajoy no arrasa només la més absoluta de les ruïnes pot facilitar-li l'accés a la presidència del país. Així, el seu èxit ha de ser el més gran fracàs col·lectiu que a ningú, ni a ell, convé.