Si no els coneguéssim

La victòria de la selecció espanyola de futbol ha donat, i continuarà donant, metàfores que, més o menys directament, s'usen com a vehicle ideològic. Que la política i l'esport no s'han de mesclar no és més que una quimera o el desig dels qui creuen que, de política, només en fan els qui no fan la seva.

Les anomenades seleccions nacionals (i la voluntat de tenir-ne o de prohibir-ne) són evidència del parasitisme de la política envers l'esport. No és una exclusiva d'Espanya, sinó que és bastant general i s'escampa. En aquest mundial, qui sap si com a pal·liatiu de la crisi, aquest lligam s'ha fet més evident. Basta recordar la reacció de Sarkozy a l'eliminació de la selecció francesa o les imatges d'altres dirigents seguint les seves seleccions. No és un drama, que una selecció quedi eliminada de la competició, però és una tragicomèdia la transcendència que donen a la derrota i a la victòria determinades actuacions polítiques, els mitjans de comunicació i part dels ciutadans.

Moltes de les metàfores d'intenció política que s'han fet sobre la victòria espanyola, volen convèncer que l'èxit de la selecció es deu al fet d'anar junts. És poc creïble, però. Aquest no és el tret que la diferencia de les anteriors, perquè abans, junts, ja hi anaven, fins i tot més que ara. En canvi, el que diferencia aquesta selecció de les anteriors és precisament que ha estat la més poc "espanyola", en el sentit nacional i monolític d'aquest mot. No ho dic només perquè el territori d'on són la majoria de jugadors, com a mínim dels titulars, sigui poc prototípic d'espanyol o, això mateix, respecte del club en què s'han format o juguen.

Ho dic també pel joc que diuen que la caracteritza, que ha abandonat la clàssica fúria espanyola pel control de pilota que identifica el joc del planter d'on procedeixen. Però també lliga difícilment amb l'espanyolitat prototípica la manca de prepotència que, regularment, mostra la majoria de la plantilla. I, en la mateixa línia, el procedir serè i assenyat del seleccionador, tant a l'hora de triar com en les seves intervencions públiques.

És per la conjunció d'aquestes coses que el seu joc genera simpaties i dificulta posar-s'hi en contra, sobretot si s'enfronten a equips que tenen com a estrella la fúria de CR9 o que juguen com va jugar Holanda a la final. Una altra cosa és el que generen al seu voltant una part dels seus partidaris, que continuen tan "espanyols" i furiosos com sempre. Quin esforç devien haver de fer alguns d'ells per identificar-se amb els jugadors que, amb el seu equip, són dels que més ràbia els fan. Deuen pensar que és mala sort, que aquest esvaïment d'espanyolitat coincideixi amb la selecció amb més èxits de la història. Potser l'abundor de banderes respon en certs casos a la voluntat de compensar aquesta pèrdua d'essència.

Si no els coneguéssim, un podria pensar que aquesta conjuntura serviria perquè el més "espanyols" pensassin que hi ha o hi podria haver una altra Espanya. Però, coneixent-los, no hi podem confiar.

En paral·lel al joc de la selecció espanyola, del toc, la filigrana, el respecte al contrincant i als membres de l'equip propi, el cervell més que la fúria, la negociació, l'ara tu i ara jo, es mouen els que voldrien un Estat respectuós amb la pluralitat. Els qui s'hi oposen, curiosament, són representats molt millor pel joc ple de fúria dels holandesos de la final. I els membres del TC, en el cap dels quals no hi ha lloc per un Estatut que, protegint el bon joc, podria caber dins la Constitució, fan d'àrbitres. És temps de metàfores, comparacions i paràboles.