El detall lleig de la senyera

També es va veure la senyera. Mentre la resta de jugadors seguien la festa a la gespa de l'estadi Soccer City, Xavi i Puyol van agafar una senyera catalana i la van besar davant de les càmeres, van passejar-la arreu de l'estadi i van voler retre homenatge a la seva catalanitat. Hauria estat bé una declaració; imaginem que Xavi hagués dit a les càmeres: "Dedico també aquest títol a Catalunya, un país que ho passa malament perquè veu retallades les seves aspiracions". Potser haurien bastat aquestes paraules.

Sabem, però, que la polèmica hauria incendiat els puritans espanyols. Se n'hauria parlat durant segles. La simple exhibició de la senyera ja va bastar perquè alguns comentaristes radiofònics posessin el crit al cel; diuen, encesos, que van besar primer la bandera catalana que l'espanyola -pecat!-; a més, tornen a treure un vell fantasma: la fotografia dels mitjons dels futbolistes en un partit contra Letònia de fa uns anys.

En aquella imatge es pot veure com tots els jugadors de la selecció lluïen la bandera espanyola sota els genolls, menys Xavi i Puyol, que havien fet el doblec i tot quedava amagat. La caça de bruixes. Sense considerar, a més, l'acostumada fal·làcia: només la senyera catalana és política, i no la bandera espanyola, símbol neutre de grandesa, unitat, alegria i normalitat sense dobles sentits.

Tot això fa bastant de fàstic. Es pot ser tot l'espanyol que es vulgui, però sense exigir carnets de puresa ideològica. Amb la pujada de testosterona futbolística cada dia queden menys fissures per intentar construir una espanyolitat integradora i plural, a més, ara ratificada per la sentència demolidora del Tribunal Constitucional. Els unionistes, els moderats, els federalistes, tots aquests van quedant, cada minut que passa, amb menys arguments, topant amb un desert fet d'uniformitat castradora i poc sensible a altres llengües i banderes.

¿Què passaria si s'animés La Roja en català? ¿I si els aficionats catalans lluïssin la senyera juntament amb la bandera espanyola? ¿I si en Raf(a)el Nadal s'hagués presentat a Sud-àfrica no només amb la cara pintada amb colors espanyols, i visiblement emocionat, sinó també amb traces d'alguna mallorquinitat orgullosa? (Pot ser això hauria estat possible: pagant el nostre Govern algun milionet.) Els ànims puristes s'haurien encesos; quan Espanya detecta fissures de seguida s'alcen tribunals de petites inquisicions. Davant tanta barroeria fins i tot el ximplet del Jimmy Jump em comença a caure simpàtic: gairebé aconsegueix encolomar-li la barretina a la copa del món.

Sí, cada dia els espais són més petits, i per tots ens assetgen les serpetes i les rates. Si tot això pogués desvincular-se de la política, de l'apogeu nacionalista espanyol, fins i tot jo m'alegraria de la victòria, fins i tot jo m'atreviria a fer un petó a Sara Carbonero. M'alegraria amb sinceritat per tots els jugadors, pobres instruments al servei d'una causa que no dominen. "La força és la unió", sí, ¿però sota quins pactes?.