Espanya va començar malament

La incapacitat de l'Estat espanyol per reconèixer el seu caràcter plurinacional, fins i tot en els períodes de més democràcia i llibertat, s'ha convertit en una mena de carreró sense sortida. La perversa identificació entre Castella (les seves institucions, el seu tarannà i, evidentment, la seva llengua) i Espanya és, i ha estat sempre, una font de problemes i el millor auxiliar dels independentismes català i basc.

De totes maneres, aquesta història ja va començar malament. La construcció d'una entitat política que agrupàs tots els territoris de l'antiga Hispània romana es remunta al darrer terç del segle XV però, com és ben sabut, només va tenir el caràcter d'unió dinàstica. Les Corones d'Aragó i de Castella mantenien el seu autogovern i els súbdits catalanoaragonesos eren estrangers a Castella i viceversa. L'"Espanya" imperial de molts de manuals i llibres d'història hauria enrampat els membres del Tribunal Constitucional.

De fet, oficialment no s'anomenava Espanya, sinó que els monarques es titulaven reis de Castella, Aragó, València, Mallorca, Navarra, Sicília, Nàpols, entre d'altres títols. Alguns intents centralitzadors procedents de l'altiplà no varen tenir èxit i provocaren una llarga guerra a Catalunya (1640-1652) i la separació completa i definitiva de Portugal, territori hispànic del qual els espanyols prefereixen no recordar-se. Però la Monarquia Hispànica, dels segles XVI i XVII, plural i diversa, va entrar definitivament en crisi arran de la guerra de Successió (1712-1715).

I va esser aquest conflicte el que, per primera vegada, va engendrar un estat amb voluntat d'esdevenir nació espanyola. Fou una guerra llarga en la qual, en general, la Corona d'Aragó va donar suport al bàndol austriacista i els castellans al bàndol borbònic. Això fa que, per exemple a Xàtiva, els panells explicatius instal·lats en el carrer parlin d'"invasors castellans" a l'hora de narrar la caiguda de la ciutat en mans dels borbònics el 1707 arran de la decisiva batalla d'Almansa. La repressió borbònica dirigida pel francès cavaller d'Asfeld va esser duríssima. La ciutat fou incendiada, restà gairebé despoblada i va haver de canviar el seu nom pel de San Felipe.

Per cert que el mateix d'Asfeld també fou el conqueridor de Mallorca el 1715, però en aquest cas no fou tan destructiu. La victòria borbònica va esser la victòria dels castellans i dels seus aliats francesos. Només llavors aconseguiren unificar els territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Però no es va fer cap síntesi, sinó que hi va haver una pura i dura absorció per part de Castella. Els Decrets de Nova Planta ho deixen ben clar, ja que imposen les lleis de Castella i, per exemple, les apel·lacions s'havien de fer al Consejo de Castilla, un organisme politicoadministratiu que no va tenir ni tan sols la delicadesa de transformar-se en "Consejo de España".

De totes maneres, la diversitat encara era molt gran i subsistien molts d'elements diferenciadors. De fet, la història d'Espanya és la història del lent procés d'assimilació, de nacionalització castellanoespanyol, dels pobles i nacions que tenien identitats diferents i de la resistència i la construcció de projectes nacionals alternatius per part de bascos, catalans, gallecs i d'altres. Sota Carles III, es va imposar el castellà amb la idea que l'idioma era un element fonamental per unificar els seus regnes (que oficialment encara no s'anomenaven Espanya). Però Francisco Miranda, Simón Bolívar, José de San Martín i José Martí parlaven castellà i no varen esser precisament patriotes espanyols...