El corresponsal de guerra Dady Staker es va convertir en un especialista en Amèrica Llatina. Més en concret, en qüestions relacionats amb Centre Amèrica i Mèxic. La seva tasca de corresponsal li permeté seguir, de molt a prop, tots els conflictes que es desencadenaren a la zona, entre els anys finals de la dècada del setanta i pràcticament tots els vuitanta del segle passat. Foren molts, i tots ben coneguts. Era a l'Àfrica, des de feia anys, informant del que passava a les antigues colònies de l'imperi britànic, els inicis de la seva carrera, enviat per un grup editorial de la Gran Bretanya, quan esclatà la anomenada revolució Sandinista a Nicaragua. Ell va demanar que el traslladessin allà. Com quasi tots el corresponsals que cobrien l'àrea, fixà la residencia a la ciutat de Mèxic, perfectament comunicada amb tots el països en conflicte, i que a més era un centre d'influència important, a on corrien les notícies, i on tots els moviments d'oposició tenien ramificacions i representació, gràcies a la tradicional tolerància mexicàna amb els refugiats polítics, fos quina fos la seva procedència. Tradició que venia des dels temps en què el president Lázaro Cardenas havia acollit, entre altres, els republicans espanyols o personatges tan significats a l'esquerra mundial com fou Lev Trotsky.
La raó per la qual Dady va sol·licitar ser enviat per informar de la revolució sandinista era molt personal, un compte pendent amb dictador Tachito Somoza. No és que conegués el personatge en persona, ni molt manco, però des de feia alguns anys se sentia profundament ofès per una de les seves malifetes. Quan el terratrèmol de l'any 1972 a Managua, del qual encara avui es poden veure els efectes a la ciutat, Dady amb els seus companys de l'equip de futbol, amb tota la bona intenció i fent un exercici de responsabilitat, anaren a donar sang al centre de la Creu Roja, per a les víctimes. Era un diumenge al matí, abans de jugar un partit. El partit el perderen per dotze a zero, però això era el que menys importava, ells se sentien satisfets amb el que havien fet i això els bastava. Setmanes després, s'adonaren que el tal Tachito havia venut la sang de l'ajuda internacional que havia arribat a Nicaragua. Fou la seva primera experiència amb el primer sàtrapa, dels molts que després en la seva carrera en tindria coneixença. Semblava una reacció infantil, però ell tenia ferit el seu orgull i guardava, a flor de pell, un rebuig exacerbat per la injustícia, que el caracteritza encara avui. Sentiment que el conforta però que també li genera no pocs problemes.
En plena guerra civil entre la contra, armada i finançada pels Estats Units, i els sandinistes, en el poder, el punt on es cuinava tota la política de la regió era la capital de Costa Rica, San José. El Salvador també estava en un conflicte armat intern. El 1980 hi havien assassinat Monsenyor Romero, arquebisbe de Sant Salvador. Hondures servia de base de les tropes que entrenaven els Estats Units per operar contra el sandinistes. Era habitual que els vols de les companyies aèries, anomenats lecheros, que utilitzava Dady i que volaven des de Los Angeles, fent escala a totes les capitals, inclosa Ciutat de Mèxic, fins a Panamà, anessin estibats d'uniformats amb destinació a Tegucigalpa, els quals havien estat entrenats a les casernes americanes a Califòrnia, o del sud dels Estats Units. A Dady li cridava l'atenció l'altària d'aquest personatges, en comparació amb la baixa estatura mitjana de la població de la zona, la seva sola presència l'angoixava. Costa Rica era, de fet, l'únic país que no tenia conflictes amb ningú, ni amb ell mateix, per tant era un espai adequat per a la intriga i l'espionatge. No en va aquells conflictes eren una de les darreres esperonejades de la guerra freda.
Dady, el primer que feia en arribar a San José era anar el Cafè Escorial, punt neuràlgic de la informació. Allà podies trobar els personatges més diversos, sempre de les forces que eren atacades per reacció amb suport del gegant del nord. Voletejava pel local, també, gent que traficava amb armes, i espies de tots els bàndols. Era una espècie d'àgora, un mercat d'informació, del qual s'alimentaven la majoria de corresponsals. La perícia de cada un feia que el que es publicàs el dia següent en el seus respectius mitjans de coomunicació fos informació o simplement un producte que alimentava la corretja de la intoxicació informativa. L'altre dia vaig trobar Dady i es demanava on serien els nostres espies d'aquell temps. S'haurien reciclat amb la globalització? Acabàrem prenent unes copes de Flor de Caña i ens acomiadàrem fins a la propera ocasió.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.