Josep Maria Llauradó

L'home de la bandera

Josep Maria LlauradóPalma10/07/10 0:00

Cap persona ni personatge s'ha fet més famós aquests darrers dies que l'home de la bandera. Mirau-vos-el: ha posat la bandera al balcó, a l'antena del cotxe, o a la finestra, damunt del quadre d'instruments de la furgoneta, a les galtes del seu fill de cinc anys, a més de dur-la a la camiseta, tot afegit a la corretja del rellotge, on la du des de fa anys, quan un cunyat li donà un adhesiu de la bandera, que ja és gairebé del tot descolorit. És l'home de la bandera. No du cap altre distintiu particular, i ningú no el coneixeria ni reconeixeria si no fos per la bandera. No s'ha assabentat mai de la teoria que proposava, insistentment, que l'esport i la política no s'han de mesclar, i si li demanassin l'opinió diria qualsevol cosa i la contrària. Perquè és l'home de la bandera. I res no té importància davant la bandera, o més exactament les banderes, que ha recuperat aquests dies amb motiu del Mundial de futbol.

N'ha posat una damunt del llit de cada un dels seus fills, una altra damunt del televisor, una al cotxe i una més damunt l'armari on es canvia cada dia de roba, a la feina. La feina és insegura i avorrida, i mal pagada, i el cotxe és vell i té pendent passar la ITV, i els fills no saben exactament per què ara dormen sota una bandera, però això és el que hi ha, aquests dies. Bandera, i poc més.

L'home de la bandera no ha sentit mai, i per tant no recorda, aquella Cançó del pollí dels Gabinete Caligari, que parlava justament dels homes de la bandera, que anaven al futbol amb la bandera, i que deia: "Som els que no saben, no contesten, amb excepció de l'1X2, som els que no tenim biblioteca". Som els de la bandera, podríem afegir, ara. Hi ha, aquests dies, molts homes de la bandera, però només n'he sentit parlar a Javier Gómez-Navarro, President de les Cambres de Comerç (i això que els polítics, o més exactament els que viuen de la política, són tots, en algun sentit, homes, o dones, de la bandera), dient que "si guanyam el Mundial canviarà la psicologia d'aquest país". És clar, canviarà com canviaria si ens caigués a sobre un meteorit o si nevés a l'estiu. Però no sap que el país del qual parla ja ha canviat, perquè l'home de la bandera ha sortit al carrer i hi ha tret la bandera, sense demanar-se gaire coses, i més aviat afirmant-hi allò de The Kinks a Face in the Crowd: "Som un home normal i em calmaré i agafaré el meu lloc entre la multitud". Perquè això és el que ha fet l'home de la bandera: oblidar els seus mals i agafar el seu lloc entre la multitud, i qui hauria de criticar uns fets tan reconfortants i tranquil·litzadors? L'home de la bandera ha deixat enrere, abans de pensar-la, aquella recomanació que el futbol no s'ha de mesclar amb la política, i ha agafat la bandera. I no provoca més que sorpresa, perquè té encara una il·lusió, ni que sigui pel futbol, i el consell evangèlic que sempre provoquen els homes de la bandera, quan es limiten a esgrimir-la sense fer mal a ningú: no jutgeu i no sereu jutjats.