Allò que havia de ser i no és

Parlem d'això, de coses caducades o en vies de greu deteriorament per mor dels anys, del viure i la manca de previsió dels encarregats de tenir seny, ineptes, que n'hi ha que fent feina perden l'ofici. I sabent recordar que res no roman, no pot romandre eternament estàtic, és llei de vida, tot camina, es mou cap a part o banda, es desgasta, envelleix, millora si pot i si no s'ha de morir de mort natural, no n'hi ha més de fetes.

Ho dic per les anades i vingudes, les estamenejades que se n'ha endut ara fa no-res la Constitució de l'Estat espanyol amb motiu de la barra que s'han gastada alguns juristes insignes (ara més que abans per cert), de posar inadequat, imprudent peu fiter, pals a les rodes de l'Estatut de Catalunya, fermada de mans i cames que tard o d'hora repercutirà greument sobre tots els altres estatuts i la seva interpretació puntual. Mai ningú havia fet tant per incentivar la causa independentista, quins dallonses, germans, qui ho havia de dir.

Saber pensar, més ben dit, els que hi vàrem ser, voler recordar, que la Constitució va néixer ara fa una trentena llarga d'anys empesa i propiciada per molts col·lectius, però coartada, travada curta, sotmesa, tant sí com no, pel domini, la vigoria de l'estament militar que en aquells moments encara portava uns bemolls que els feia caminar eixancats (recordin el cop d'estat del 23 de febrer de l'any 1981, que va ésser tot un èxit, no es pensin; recordin la LOAPA i a veure a quina conclusió poden arribar).

Les colzades dels borbons, ben a punt per fer-se el lloc de privilegi que els havia promès l'amo de la quarterada. Una Constitució, en certa manera, subordinada per un poder religiós que condemnava, anatemitzava, qualsevol persona o causa que no es deixàs subjugar, subjectar exactament als seus dictàmens. També condicionada per un important component centralitzador que callava, atorgava temporalment però esperava la seva, com s'ha pogut veure amb claredat meridiana, quan han tingut oportunitat de mostrar el llautó. Amb l'afegitó dels franquistes i els seus descendents i hereus, els seus beneficiaris, existents llavors i ara mateix també, grassos, panxa calentes i gens ni mica acostumats a cedir ni un sol mil·límetre baix de cap concepte, ben alerta, ells, havent guanyat una guerra, mancaria...

Voler recordar altra vegada i repetir amb la veu més alta possible que aquell Estat de les Autonomies, principiat aleshores, molts de nosaltres enteníem i seguim entenent que, o es tractava d'una primera passa dirigida cap a una Federació d'Estats, o resultava una malmesa exagerada de doblers, de mitjans i de temps, una ximpleta i cara descentralització administrativa, una "tudadissa" que en diem en dialectal del Pla. Es quedava en res, no era res. Manco que res, si no es podia adequar la Constitució als moments que havien de venir quan la criatura cresqués i maduràs.

I aquí els tenim amb la barca ancorada, ferretó ben enganxat dins el negre, tan amples. Això no pot dur bon resultat. Fer burla de la sobirania popular mai surt de franc, recordem-ho. Allò que s'ha d'empenyorar que es vengui, solem dir per aquí davant situacions límit. Tenc pressentiments dels que fan agrura. M'agradaria equivocar-me. Convindria que m'equivocàs.