Un bolero

Els meus remordiments deriven bàsicament del fet que el lloc, i més encara l'hora de l'esmentada actuació, no era, amb tota seguretat, el més adient. I és que en el programa de la festa col·legial existien dues parts ben diferenciades. En la primera, juntament amb l'entrega de medalles, hi havia -hi hagué- una reflexió sobre l'assistència mèdica, sobre les noves malalties i sobre les organitzacions, a més de les mèdiques, que contribueixen a millorar l'estat de salut de la nostra població. No amagaré que per la meva professió alguna cosa hauria pogut dir sobre l'assumpte, però els organitzadors, probablement, no estaven per aventures ideològiques i escolliren un orador més assenyat. Degueren pensar que, per a un tema de tanta transcendència, era millor fiar-se dels coneixements que tenen aquells que han obtengut la veritat per revelació que dels d'aquells, com jo, que ens hem hagut de formar l'opinió a partir de lectures, discussions i comentaris dispersos i, a vegades, contradictoris.

Quina felicitat han de sentir aquells a qui la veritat i el saber els vénen revelats i garantits des de dalt! No, ja dic, no fou en aquesta primera part, la doctrinal, en què jo tenia encomanada la meva curta però arriscada tasca. Era en la segona part de la festa quan jo havia d'actuar. Una segona part menys ortodoxa i que era dedicada a la música. Una part més compromesa, ja dic, perquè no es tractava, en el meu cas, de cantar públicament el Porompompero ni el Cumbayá, sinó un bolero sud-americà engagé. Dos foren -em cal confessar-ho- els motius que em dugueren a acceptar la deshonesta convidada.

El primer, encara que sembli mentida, fou de caire acadèmic. El president de l'actual Reial Acadèmia de Medicina em va demanar que hi col·laboràs, en la festa, cantant una cançó acompanyat d'un combo que té com un dels líders el Secretari de l'esmentada corporació. El grup, d'origen inequívocament felanitxer es diu Rock and Health i el seu Keith Richards és el dentista i acadèmic Pere Riutord. Mirau si hi va desbaratat el món! Som disciplinat i vaig acceptar la comesa. El segon motiu de la meva aquiescència -encantada aquiescència- necessita una explicació més biogràfica. De petit vaig sentir una gran vocació de cantant que em provocà les més doloroses frustracions i humiliacions. Vaig apuntar-me dues vegades a un cor que es volia formar al col·legi de La Salle i en cap de les dues ocasions no vaig poder assistir a més de dos assajos prova. Em digueren, el segon dia, que em dedicàs a una altra cosa, que desbaratava els altres.

De més gran, vaig sofrir el deshonor de tocar en una mena de rondalla de la meva barriada, però amb la condició que no cantàs, que podia obrir i tancar la boca però que no m'havia de sortir cap so de la gargamella. No vaig tardar, així, a ser etiquetat com la persona més dotada per fer ploure i el fet de cantar es convertí per a mi, a partir de llavors, en un vici solitari. Fins fa quatre anys, quan ja en tenia 58 i gràcies probablement a les pregàries que havia adreçat a la monja de Sencelles -és el personatge a qui els cavallistes tenim més devoció-, s'obrà el miracle: vaig cantar en un grup improvisat i algú em digué -oh!, quina cosa més dolça- que no ho feia gens malament. Com podia, idò, desaprofitar l'avinentesa de demostrar urbi et orbe i davant la classe mèdica de Mallorca els resultats d'una curació gairebé miraculosa. Sí: vaig cantar un bolero. Quin? Dissabte que ve ho sabreu.