Estatut sentenciat

Veig amb certa precaució, per dir-ho d'alguna manera, algunes carregades de tinta, en un sentit i l'altre, sobre la recent sentència del Tribunal Constitucional. I per intentar explicar aquesta precaució crec que he de començar per fer una prèvia. De vegades llegint i escoltant el que es diu pels mitjans es pot tenir la sensació que vivim un clima on els matisos, on la constància, on l'anar construint tira a tira les coses sembla que sigui una idea de sonats, sembla com si ens haguéssim instal·lat en un clima del tot o res, en això que tradicionalment alguns varen anomenar les dues espanyes.

El nacionalisme anomenat perifèric i molt concretament el catalanisme habitualment no ha estat un moviment de màxims, sinó un moviment reformista i gradualista. Alguns es riuen d'això del gradualisme i ho consideren més utòpic que independències i altres grans conceptes. Anem a veure, si avui hi ha autogovern, immersió lingüística, mitjans en llengua i mentalitat pròpia, polítiques econòmiques pròximes i compromeses amb el teixit productiu del propi país i moltes altres coses, és gràcies a aquest gradualisme o possibilisme o digues-li com vulguis. Acab amb la prèvia, consider una equivocació abandonar totalment i completament aquesta via reformista que probablement no és espectacular, però que ha donat alguns resultats més que notables. Es pot caricaturitzar el peix al cove, però no sé si era tan dolent i si no tornarà a ser l'estratègia dominant.

Fins aqui la prèvia. Quin és el bessó del problema? El bessó del problema és que a l'Estat hi ha dues visions antagòniques del propi ser. Hi ha una visió, centralista i homogeneïtzadora, que creu que Espanya és una única nació amb peculiaritats regionals. Hi ha una altra visió que creu que Espanya és un estat plurinacional. Dins la primera visió, la unitària, un estatut no és més que un llei que regula la descentralització o repartiment territorial del poder i, en conseqüència, és una llei més sotmesa als mateixos controls que la resta de normes legals.

Dins la segona visió, la plurinacional, un estatut és un acord entre dos pobles (el de la nacionalitat o nació i l'espanyol), aquest pacte se sosté sobre la legitimitat de dues sobiranies compartides i com que té un cert caràcter constituent i sobirà no es pot sotmetre a controls i requisits propis de lleis. Aquí hi ha un xoc de visions i de legitimacions. Un xoc que, a més, s'agreuja si el control ho fa un tribunal que respon absolutament a criteris partidistes i on els seus responsables han acabat el seu mandat.

Aquestes dues visions ja hi eren quan es va fer la Constitució de 1978 i per això mateix, conscient de l'antagonisme, la denominada carta magna va sortir per la tangent deixant molt obert el model. El que passa en l'actualitat és que a una part molt important d'Espanya es viu una regressió o una involució en això que denominam estat autonòmic. I aquesta regressió o involució acaba i poc acabar en el futur afectant negativament el model des de la visió de la plurinacionalitat.

En la meva opinió, a Catalunya la recepció catastròfica de la sentència es troba més en funció de l'abandonament del posicionament gradualista i en funció de les poques possibilitats d'avançar que ofereix aquesta involució constatable que en funció del contingut concret de la sentència que tampoc no ha estat un desastre estratosfèric, almanco amb referència a les declaracions d'inconstitucionalitat, perquè amb relació a la interpretació de molts de preceptes haurem d'esperar a conèixer el seu contingut exacte. Aquesta, en definitiva, no és més que una batalla més dins un llarg litigi; una batalla que, per cert, ha acabat en unes taules com ha passat tants i tants de pics.