Estatut. La derrota (?) del PP i la victòria (!!) del PSOE

Segons el PSOE i el PSC, el PP no ha obtengut una sentència favorable a les seves tesis. I, d'aquesta victòria pírrica, n'han pretès extreure materials per projectar a la ciutadania una imatge de derrota del PP -sense gaire èxit. Aquesta interpretació és molt problemàtica, perquè el PP s'ha donat ben per satisfet amb allò que ha aconseguit, que és tallar constitucionalment les cames a Catalunya.

Necessitava res més el PP per sentir-se satisfet? Durant quatre anys no s'ha aturat de sembrar en aquest sementer la llavor de l'anticatalanisme, amb prèdiques tan definitòries del seu cabal polític i moral com aquella en la qual s'assegurava que l'Estatut estava tutelat per ETA. Sense entrar en detalls, aquests dos dies hem vist els representants del PP ben satisfets per la feina feta (en el partit i en el Tribunal Constitucional). Aquesta satisfacció, això no obstant, és presentada pel PSOE i pel PSC com una gran derrota: d'això se'n diu una actitud positiva.

Però, oficialment, la coincidència dels socialistes espanyols amb els socialistes hispanocatalans s'acaba aquí. A partir d'aquest punt, els socialistes espanyols es donen per satisfets, perquè consideren que la sentència no ha causat grans estropells al text estatutari. Els socialistes catalans naveguen per un altre discurs: s'ha trencat el Pacte (amb majúscula quasi-religiosa) i és menester posar-se a treballar per a reconstruir-lo, mirant de recuperar per altres vies la integritat de l'Estatut -intervencions neurològiques i cirurgia plàstica. I han encarregat a la indústria tèxtil -Montilla convertit en La Llibertat guiant el Poble- la quadribarrada més gran dels darrers decennis. Hi ha hagut enfrontament entre els dos partits germans? No faceu riure.

Ara, un veritable manifest implícit sobre la visió socialista de Catalunya el podeu rastrejar en les reaccions dels personatges del PSOE que s'han manifestat aquests dies sobre la intromissió del TC en el curs de la història. Han vengut a dir que ja els anava bé així com havia acabat el reality xou, perquè l'Estatut no en sortia afectat en les seves parts essencials. Només des del desafecte per Catalunya es pot tenir i transmetre aquesta percepció de les coses.

Unes lesions a l'Estatut que priven els catalans de poder-se considerar -constitucionalment, és clar- una nació, que elimina el tracte de favor institucional pel català, dificultant així la ja lenta reconstrucció de l'espina dorsal del país; o que priva Catalunya d'atribucions en matèria de justícia i d'hisenda: d'aquestes lesions no es pot dir que no afecten les parts essencials de l'Estatut. O sí, que es pot dir, però només des de la insensibilitat vers Catalunya, des del desconeixement i des d'una acomodació en uns prejudicis que aquesta esquerra comparteix amb la dreta. Ambdues participen de la concepció d'una Espanya com un clos històric en el qual compta que hi siguis, no que t'hi trobis a gust.

PS. I, sobretot, per què deuen creure els socialistes espanyols que ja està bé l'Estatut del TC si ells n'havien votat un altre a les Corts?