La sentència ens afecta

No ens hauríem d'enganyar: la troncada ha estat poderosa. El TC no s'hi ha posat per poc i, a pesar d'haver deixat indemnes molts articles de l'Estatut català, ha tocat els essencials, els puntals que defineixen des de sempre l'especificitat catalana. Es tracta d'una mutilació jurídica amb tots els sentits. L'esperit que traspua el TC no s'està per orgues: aquí s'ha acabat el bròquil, i l'Espanya autonomista ha arribat al seu punt i final.
Sí: el jacobinisme de França.

Però el jacobinisme no és només un esperit centralitzador (Tocqueville a L'antic règim i la revolució ens va mostrar que la passió centralista pertany a l'antic règim, i que la revolució només la va completar): el jacobinisme és sobretot una actitud política que ho redueix tot a una lluita de bàndols entre els virtuosos i els injustos. Així bramava Robespierre: "Volem substituir en el nostre país l'egoisme per la moral, l'honor per la probitat, els usos pels principis, les conveniències pels deures, la tirania de la moda per l'imperi de la raó...". Els àngels de la virtut fan política amb l'espasa.

¿Qui es pot sorprendre, però, d'aquesta sentència? Podem fer totes les ganyotes que vulguem, podem plorar per les cantonades i dir que no ens estimen. Sí, que aquesta seria la resposta era una cosa evident. Basta ensumar el paper de la Constitució espanyola del 78 per veure que allà no hi cap la Catalunya que els catalans pretenen com a horitzó, com a país, almenys a curt termini. L'al·lot ha crescut i ja no hi cap a la llitera. El TC tan sols ha estat l'instrument que ha matxucat el que ja es respirava des de fa estona en els caus més foscos i carpetovetònics.

Catalunya afirma que és una nació; el TC li diu que digui el que vulgui, que tanmateix això no té eficàcia jurídica si la parauleta no passa del preàmbul. Catalunya vol el català com a 'preferent' a les administracions i als mitjans de comunicació propis: el TC esborra la paraula en nom de la igualtat. La llengua i els diners: tampoc es tindrà en compte l'esforç dels catalans a l'hora de repartir el pastís fiscal de l'Estat. Això ofusca qualsevol mena d'entusiasme. I afegim-hi el menyspreu d'un PSOE i d'un PP que es feliciten: el primer perquè s'ha donat el vistiplau al 95 % del text; el segon perquè es posen la medalla de la raó en el recurs de fa quatre anys. 'De nació només n'hi ha una: Espanya', i bona nit si et colgues.

Cap dels dos, però, fa arribar un gest de suport al poble català fent-se solidari del fiasco que comporta haver vist retallades unes sòlides aspiracions de país. I el menyspreu: diferir la part de la sentència que interpreta alguns articles per d'aquí a uns dies. Montilla, per altra banda, es fa el valent i demana que la senyera surti al carrer a posar color a la grisor que el corseca. Tot lamentable però alhora molt entretingut. El PP balear va impugnar també l'Estatut; seria molt bell que ara Antich fes alguna declaració institucional enviant el seu suport al poble de Catalunya. Allò que ha malmès el TC també ens pertany.