Paraules amagades

Des de fa molts anys que la riquesa, claredat, varietat i contundència del nostre lèxic em resulta apassionant. Era ben jovenet, quan encara no existien aparells gravadors de veu de cap classe, que ja em passejava pel mercat dels dimecres de la nostra vila amb el bloc de notes, el llapis i la maquineta de fer punta, badant orella per aquí i per allà, escoltant amos i mercaders fent barrines, que semblava que perdien el temps i la llavor enrevoltant el preu del porc o la cabra, un que volia comprar però feia el desmenjat amb talent, i l'altre que necessitava vendre però ho dissimulava el millor que sabia i podia. Insistesc, era engrescador el feix de paraules noves per a mi i l'art i destresa en la seva utilització d'aquella gent tan acostada, el no pronunciar mai un sí clar i net ni un no categòric, dar-li voltes i més voltes a la mateixa qüestió per al final, ni teva ni meva, arribar a un preu de mútua conveniència i apa, no en parlem pus. I tants matisos, tanta riquesa dialèctica, tanta força expressiva.


Després, amb l'arribada del magnetòfon, encara es féu més viciosa i apassionant la meva afició. I vaig començar a gravar converses amb un i altre. L'amo en Pep Menorc, el mercader de porcs magres; l'amo en Pep Panerer, que feia paners i covos com el seu malnom indica, els pagesos l'amo en Biel de Sa Rota, l'amo en Jordi de Son Costa, l'amo en (El Tio) Gori de Sa Serra, xeremier i mestre de xeremiers... Converses que encara avui és un gaudi deliciós tornar a sentir vegada i altra, adesiara, i descobrir-hi matisos, caires nous que m'havien passat per malla amb anterioritat.

De l'únic que me'n penedesc és d'haver emprat molt poc mètode, gens de sistema ni ordre a l'hora de gravar-les, i com a conseqüència haver-me deixat dur, manejar, manyuclar al gust i acomodo del meus entrevistats, que ja no hi són, estimats, ells. Però vaja, així i tot tenen molt bon bevent, són mengívoles a raig i roll les converses. Guard com un tresor el CD on un amic m'hi passà totes les cintes de casset on estaven enregistrades les xerrades, i que ja començaven a fer-se malbé, aferrar-se una mica per mor d'humitats i pols de calaixos.

Tot plegat ho venia a dir perquè l'altre dia, dimecres de mercat per cert, l'amic de la infància Antoni Tugores, que com que es casà amb na Joana Ordinas Trinxetera, li vengué de gust i conveniència canviar el seu ofici de pagès pel de venedor de trinxets i ganivetes, destrals, xapetes i altres estris d'aquesta condició, i ho fa amb la seva dona al costat, just al mateix trast on el seu sogre, mestre Josep, ja ho feia quan jo era nin pucer, o sigui, just baixant l'escaleta del lleó de Sant Marc tot d'una tirant cap a l'esquerra.

L'home ha agafat gust a això d'enriquir-me el vocabulari (com que sap que li és ben agraït, fotre!), em féu senya que m'hi arrambàs quan em veié passar i em comentà que tenia material nou per a les meves particulars collites. I m'oferí dues troballes de fresc. Vaig prendre nota al meu paperet del butxacó de la camisa i em mancà temps per, arribat a ca nostra, consultar el DCVB per comprovar l'autenticitat de les novetats. I sí, al mil·límetre.

Una era: "baciva": ovella que no cria o que no està fecundada. En sentit figurat: "tenir ses ovelles de baciva": sofrir contrarietats en el negoci. I la segona era "esclavó": (entre altres, la que en Toni m'havia fet avinent): mascle que té un sol testicle visible o que els té tots dos enfonyats dins el cos.

Això d'esclavó de seguida em va fer acórrer cap a un polític molt anomenat aquests darrers temps, però no trob oportú dir noms avui. Ja vendrà bé un altre dia.