Fer créixer el país

Partim d'una frase lapidària de Guillem Frontera. Estava relacionada amb l'obra i els projectes de Pere Serra i deia: "Són projectes que han contribuït de forma decisiva a fer créixer el país pels únics territoris on el creixement pot ser consistent, els territoris del coneixement, de la cultura". Aquesta forma tan poètica i tan real alhora de referir-se al país té un punt d'encisador.

Per una part, perquè són cada cop menys els que parlen de país, i per altra, per fer-ho, la idea que l'il·lumina ha perdut aquell color alquímic i se n'ha deteriorat el sentit i la visibilitat, del país. Des del punt de vista del coneixement i de la cultura, el país ha crescut; potser no amb la direcció que es mereixia ni en la profunditat que se n'esperava. En aquesta conjuntura actual de desconcert general, hom percep que els sectors més preparats per plantar cara al trastorn són precisament els col·lectius que han invertit en coneixement i cultura.

Costa creure i invertir en continguts, en projectes, en formació i en sedimentar coneixements. Costa imaginar que les Illes Balears del futur potser seran qualitativament millors si s'apliquen en aquesta direcció d'afavorir la cultura. És particularment dolorós comprovar com la ciutadania ha avançat a un ritme més lent del que ho han fet les institucions en tot allò que afecta les inversions culturals, i precisament per això aquesta mateixa ciutadania ha incorporat al seu imaginari que la cultura és un deure de l'Administració. La despesa en formació, en adquisició de béns culturals i la dedicació de temps a consumir cultura potser encara no ha arribat a la seva majoria d'edat, ni ha augmentat proporcionalment amb el nombre de ciutadans amb estudis universitaris.

El model de societat de les Illes Balears tampoc no ha encaixat amb el model de país que desitjàvem. Per una banda hem construït una societat de serveis i de lleure potentíssima i pionera, amb serveis culturals relacionats amb l'oci i el consum; i per altra, esperàvem que aquesta mateixa societat manifestàs símptomes de trobar-se en la majoria d'edat i que apostàs definitivament per un model social i cívic amb una base cultural alternativa a allò que ha estat el paradigma convencional fins avui. De fet, molts ciutadans creients i practicants des del punt de vista cultural avui se senten desconcertats i deprimits en constatar que els esforços col·lectius a penes no han servit per canviar les inèrcies, ni els defectes que caracteritzen el gruix de la ciutadania.

Estadísticament som millors. Tenim més estudis. Estam més preparats. En la pràctica, tanmateix, el país continua sense millorar el seu estat ombrívol i les arrels no reben els nutrients imprescindibles per vigoritzar-se. Al costat d'aquestes decepcions i d'aquestes visions, més o menys alterades encara més per la crisi econòmica, persisteixen insensibles o inconscients la majoria dels individus i dels col·lectius que conformen l'univers de la classe dirigent de la societat illenca.

La cultura, com els valors morals, formen part de la retòrica d'allò políticament i cívicament correcte, però són pocs aquells que estan convençuts i excerceixen com a promotors, dinamitzadors i creadors de vials nous. Sense aquest foment sabem que no hi ha idees, ni pràctiques diferents, ni futur. Només rutina, deixadesa i lamentació.