Alcanada

No sé exactament els anys transcorreguts des de la darrera vegada que m'havia arrambat a Alcanada. Deu; potser quinze; tal volta més. Una tarda d'ara fa no-res, un diumenge assolellat de juny, amb la Neus hi anàrem a fer un passeget, així, amb la mirada dels records que empenyia fort i cada dos per tres contradeia el que era evident, allò que estava ben vistable. Entorn que reconeixíem solament per la referència de l'illot del far, perquè la resta, tot plegat, ens ho havien canviat, punyeta món.

Deixàrem el cotxe aparcat devers Cala Poncet, allà on les terrasses particulars i les dels bars han envaït de manera alegre i desimbolta la zona marítima terrestre, des de molt antic ja, em diuen, no és cosa d'ara, i sempre caminant ran de mar arribàrem a l'entrada del club de golf que hi han fet, molt gran, venga quarterades, "Alcanada Golf Club" damunt el paper, ostres quanta gespa. En les dues hores llargues que l'envoltàrem, sols hi poguérem descobrir un sol jugador, cotxet elèctric, bossa de pals, piloteta, sabates i gorreta de ventalla reglamentàries. Insistir que devien ser les sis de l'horabaixa d'un diumenge assolellat del mes de juny. Un sol practicant de l'apassionant esport del golf, gaudint de les magnífiques instal·lacions.

Un no s'imagina allò que pot costar tot plegat únicament de manteniment, neteja, regadiu... D'on deu néixer la caparrudesa de voler fer més camps de golf? Masoquisme tal volta? Treure doblers fems del pou negre potser? Obtenir llicència municipal perquè després, davant les mobilitzacions ciutadanes, instàncies superiors facin tornar enrere el projecte i els promotors, apa, a cobrar indemnitzacions...? No ho sé. És un dels casos de caparrudesa incompresa. N'hi ha tants.

Passat el travesser que es dirigeix a la central neuràlgica de la cosa aquesta de la gespa, les pilotetes i els foradets, allà on hi havia un camí de terra normalment sempre ben arreglat, un moment donat de la història d'Espanya que n'era Ministre del Medi Ambient un senyor de Ciutat que ara ja no es dedica a la política ni ganes, ho encimentaren tot i enllosaren fins arribar a l'esplanada just davant l'illot. Més net i asèptic que un timbre tot plegat, això sí, allò que és seu dóna-li.

A meitat de camí de tan arreglat i pulcre passadís sí que me'n vaig dur un disgust molt gros. Fins a cinc pins enormes que hi havia arran d'aigua i que jo, sols tancant els ulls, visionava a la perfecció, havien mort i sols quedaven les rabasses i els monyons dels troncs secs i pelats. Tots cinc havien mort. Situats a una dotzena de passes curtes un de l'altre, havien aconseguit aguantar peu fiter molts d'anys, potser un centenar llarg. Un temps afalagaven la vista i feien una ombra magnífica als ocasionals visitants. Quina llàstima de paisatge fet malbé. En quedà un de viu així mateix, entotsolat testimoni del que va ser un dia aquell bell indret. N'han ressembrats, però, buf, els anys que els manquen per tenir l'estufera dels vells. Potser un cap de fibló els abaté (n'hi ha de moltes classes de caps de fibló). No ho sé. Si hi hagués qualcú que m'ho sabés aclarir, seria agraït.

Continuàrem el passeig per còdols i caminoi, per la Punta de la Vinya i la Platja dels Secs, fins arribar a un niu de metralladores de quan allò. Una delícia de paratge. De tornada, amb el sol enrojolant deliciosament Son Serra de Marina i la Colònia de Sant Pere a l'altre braç de la badia, vaig pensar que gaudir de les coses belles era encara l'antídot, la medicina més encertada per combatre el pes dels anys del viure. Intentem-ho.