La maja desnuda (1906)

"Donà el pintor l'esquena a les dames de Goya, de boca recollida com un capoll de rosa, vestides de blanc batista i amb la cabellera pentinada en forma de turbant, per a concentrar la seva atenció en una figura nua que semblava deixar dins les ombres els llenços propers amb el resplendir lluminós de la carn. La contemplà de prop, molta estona, inclinat sobre la barana, tocant quasi el llenç amb l'ala del seu capell. Després va anar allunyant-se a poc a poc, sense deixar de mirar-la, fins que, finalment, decidí asseure's sobre una banqueta, sempre enfront del quadre, amb els ulls fixats en la pintura. La maja de Goya.

La maja desnuda. Parlava amb veu alta, sense adornar-se'n, com si les seves paraules fossin una explosió inevitable dels pensaments que s'amuntegaven rere el seu front i semblaven passar i repassar rere el cristall dels ulls. Les seves expressions admiratives eren de diverses tonalitats, tot marcant una escala descendent de records. El pintor contemplà amb delectació aquell cos nu, graciosament fràgil, lluminós, com si en el seu interior hi cremàs la flama de la vida, transparentada per les carns de nacre. Els pits ferms, audaçment oberts en angle, punxarruts com magnòlies d'amor, marcaven en cada vèrtex els tancats botons d'un rosa pàl·lid.

Una molsosa ombra gairebé perceptible entenebria el misteri sexual; la llum dibuixava una taca lluent en els genolls de polida rodonesa, i novament es tornava a estendre el discret ombrejat fins als peus menuts, de dits fins, rosats i infantils. Era la dona petita, graciosa i picant; la Venus espanyola, sense més carn que la necessària per a cobrir de suaus rodoneses la seva carcassa àgil i esvelta. Els seus ulls d'ambre, de foc maliciós, descorcertaven amb la seva mirada fixa; la boca tenia en les seves gracioses aletes el revol d'un somrís etern; sobre les galtes, els colzes i els peus, el to de rosa mostrava la transparència i el fulgor humit d'aquestes conquilles que obren els colors de les seves entranyes en el profund misteri de la mar".

Pocs novel·listes han estat tan eficaçment descriptius com Vicente Blasco Ibáñez, el literat del color, el realisme i l'emoció, que en aquest cas, La maja desnuda ens conta la turmentada vida d'un famós pintor, Mariano Renovales, que havent començat de copiador en el Museu del Prado, esdevé un dels artistes més ben pagats del món. Però Renovales té una rara obsessió, La maja desnuda de Goya. Entristit per creure's el causant de la mort de la seva esposa, en plena jovenesa, perd la raó i ell també demana desesperadament morir-se.

Es tracta una vegada més del realisme de Blasco Ibáñez portat fins a les darreres conseqüències. Enamorat alhora de la gran ficció que és la maca nua pertanyent al segle anterior, la vol reviure en la seva dama de carn i os. Però en aquest món tot és efímer...