Perdre l'equilibri

Des que va sortir la notícia que anunciava l'engany, molta gent s'ha pujat al carro de les polseres fraudulentes. Sí; els experts van obrir la boca, les autoritats competents van informar de la fal·làcia, les associacions de consumidors va manifestar el seu escàndol i l'advertència va sortir a molts mitjans de comunicació: es tracta d'aquelles polseres que pretenen vendre equilibri a qui les porta, a més de donar elasticitat al cos i encomanar 'benestar general'.

Doncs bé: ha bastat la publicació de les informacions negatives sobre els seus atributs, assabentant tothom de la magnitud de l'estafa (un simple plàstic al canell amb un holograma, venut a més de 30 euros la peça), i tanmateix les seves vendes s'ha multiplicat. S'ha destapat el frau però s'han intensificat les vendes. Les autoritats sanitàries es deuen pegar tocs pel cap. Des de l'aparició de la notícia que molta gent se n'ha comprat una, i des de llavors que no deixo de topar-me amb personatges que la llueixen; gairebé tots l'han adquirida després del 'descobriment' del frau, a més de topar amb molta gent que ja la portava i que no s'ha deixat convèncer per les evidències que ratifiquen la trista enganyifa.

¿Què ens passa? ¿Què li passa a la gent? Els ho pregunto: "Ah, mira, pot ser no fa res, però portant-la tampoc no faig cap mal a ningú, pot ser m'ajuda". Un altre: "Sí, ja sé que no fa res, però me la van regalar i no me la vull treure"; un altre: "Sí, ja sé que no funciona, però me la poso per riure, és un objecte de moda, el seu lluïment pot ser no dóna equilibri, però sí ironia, què passa?". Un altre: "A mi em funciona, em sento millor; des que la tinc que no em discuteixo amb la dona i m'ha sortir 'a tornar' la declaració de la renta. Ja saps: equilibri".

Sí, equilibri. Disbarat. La gent necessita quelcom a què aferrar-se. Subterfugis, placebos, meravelles demoníaques. Tot per no caure: per no topar de morros amb la veritat. És millor una polsera mentidera que res, perquè el no-res és fred, i fa poca companyia. Necessitem un relat a què aferrar-nos, encara que ens prediguin, a tort i a dret, que el relat és mentida.

Tot això no hauria de sorprendre ningú. La resistència a la informació és una de les malalties més comunes d'aquest principi de segle. Els morts poden comptar-se per milions, però ningú es treu les polseres ideològiques, negres, roges o verdes. Tanquem els ulls davant d'allò que podria desmentir els nostres prejudicis, les nostres ideologies indubtables, els tòpics reescalfats que ens permeten veure el món d'una manera coherent i assentada -"aquests són els bons, aquells els dolents"-, per molt que sigui manifestament falsa.

Tenim un president de Govern espanyol que seguia amb la polsera de l'equilibri posada fins que van venir a arrabassar-li de cop, obligant-lo a clatellades a donar resposta als vertaders problemes del país. Zapatero tampoc no volia assabentar-se de la veritat de les coses. Ara podem continuar creient en miracles o en utopies socials de tota casta: tot per no perdre l'equilibri.