"Bates mirà llargament, com ensopit, la pàl·lida llum verdenca que envoltava el seu despatx i sentia una certa molèstia en adonar-se que feia diverses hores que dormia sobre el divà de cuiro de la seva oficina. Li picaven els ulls i sentia un sabor desagradable a la boca. S'aixecà trontollant sota el pes de la somnolència i consultà el seu rellotge. Eren les tres del matí... Després caminà cap a la finestra que estava a una altura de dotze pisos des del paviment de Nova York i contemplà el carrer. El desori que recobria els seus sentits com un atapeït garbuix de llana va desaparèixer davant la magnífica bellesa de la nit ciutadana. Estava tot tan tranquil com ho pugui arribar a estar el barri de Manhattan.
Els tramvies i els cops sobre les bigues de ferro de la casa de davant, en construcció, havien cedit. Només un taxi remugava dins la fosca del carrer, sota la finestra. Bates contemplà a través d'un immens embalum de teulades que s'estenien vers l'East River, una línia de llums color topaci, oberta en ventall sobre un pont.
El cel lluïa amb un blau esplèndid i en la seva nuesa, bategant suaument, penjaven del sostre del cel daurats estels... Ningú no podria mai saber com era d'hermós, als seus ulls, aquell descobriment de l'alba. La mercantilitzada Nova York li semblava un lloc embruixat, dins la penombra del dia naixent, mentre estranyes i bellíssimes llums blaves i safranades juguetejaven dansant sobre les teulades. En aquella oficina no hi havia cap persona que pogués inspirar Bates, per manca de confiança, tals confidències. I per a ell, al seus trenta-cinc anys, el món es composava únicament de ciment armat; els continents i els mars no eren altra cosa que seccions i fonts d'ingressos en els seus negocis. Feia més de cinc anys que la seva feina no li permetia contemplar ni els nigulots de les tempestes sobre els pujols, ni les blanques papallones volatejant sobre uns prats florits; i les flors, per a ell, no florien arreu dels prats sinó dins petits gerros sobre les taules dels restaurants. Bates era un home de ciutat i un home de negocis...".
Sinclair Lewis (Sauk Centre, Minnesota, 1885-Roma, 1951), autor de novel·les que constitueixen un testimoni satíric de la burgesia nord-americana i de les seves preocupacions socials i religioses, premi Nobel de Literatura, observador minuciós i clarivident, ens sorprèn amb aquest relat, Papallones nocturnes, amb una radiografia de l'home de la gran ciutat, de la gegantina gàbia feta tota de ferro, vidre, asfalt i ciment. Es contagia el lector dels sentiments d'aquell que viu a una suposada capital del món i ha girat l'esquena a la natura, sense que els seus doblers, la seva fortuna, li puguin servir per recobrar-la. No hi ha temps d'anar a veure les papallones...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.