Les televisions públiques

Per la seva part, totes els teles autonòmiques tenien l'any passat acumulats 1.480 milions de deute. Faltaria afegir-hi la xifra ignota dels deutes que tenen contrets els ens televisions locals, provincials i insulars que no són pocs. Per comparar-ho amb termes de trista actualitat: el govern de Zapatero ha d'estalviar uns 15.000 milions com sigui, o sigui que allò que deuen -com a mínim- les televisions públiques és l'equivalent a una cinquena part de la despesa pública a reduir. Me pareix del tot sobrera cap altra dada.

Davant de l'evidència tothom agrana cap a ca seva. Uns que demanen la liquidació d'aquestes televisions. D'altres, la contenció en la despesa. Uns tercers invoquen missions sagrades que justifiquen qualsevol aberració econòmica amb els doblers de tots. I, finalment, n'hi ha que, senzillament, no diuen res, que són els més honestos perquè amb això de les teles dels polítics es parla molt però mai ningú no hi posa un gram de sentit comú.

Ara tenim, a Balears i a Mallorca, la polèmica amb tota la seva intensitat. Que si s'ha de reduir el pressupost de cada ens, que si s'haurien de juntar les teles, que si el prestigi de no sé què bé ho paga gastar les animalades que es gasten, que si el model televisiu.... Deu fer prop de vint anys, ja, que qui era conseller de la Presidència del Govern de Gabriel Cañellas, Francesc Gilet, va dir en una entrevista, a la qual el periodista li demanà perquè no es posava en marxa la televisió autonòmica, que aquesta tele "seria políticament indesitjable i econòmicament inviable".

Això de "políticament indesitjable" ho deia perquè mai no hi hauria audiència suficient -perquè, entre d'altres coses, l'oferta existent de televisions ho feia impossible- que la justificàs i que, per tant, políticament era una aberració assumir el desastre econòmic que suposaria. L'opinió va merèixer crítiques, sobretot per part dels que pensen que hi ha missions sagrades per sobre dels interessos econòmics del conjunt social i al marge de l'opinió del qual, però el cert és que, quasi dues dècades després, aquelles paraules adquireixen, vist el que hi ha, condició profètica. Si més no per la part econòmica.

El cert, emperò, és que la part política del problema va voler ser superat, contra tot indici de racionalitat, per part de Jaume Matas i Maria Antònia Munar. Els seus successors, lluny de trobar una solució, han aplicat allò tan mallorquí de "qui dia passa any empeny", enriquit amb la saviesa de Matas assumida per l'esquerra: "el que és de tots no és de ningú". O sigui: paga el poble i que segueixi la festa. Fins que el sistema fa aigües a tones cúbiques per minut.

La solució no vendrà mai de cap autonomia. O el govern nacional s'hi posa de bon de veres i fa un projecte de llei, consensuat amb el PP, única manera de poder aprovar-lo, que obligui a totes les parts, o el desastre seguirà. No es tracta de tancar res, sinó de posar-hi ordre, concert i sentit comú. Allò que, per tant, és segur que no passarà.