Prioritats i noses

A l'article de la setmana passada parlava de la poca valoració que n'hi ha que fan de la diversitat lingüística de l'Estat i de com s'oposen a admetre mesures que permetin que es pugui mantenir. Amb la finalitat d'establir punts de referència, hi comparava els 120.000 euros de cost de traducció que suposaria que al Senat fos possible expressar-se en les quatre llengües que són oficials a l'Estat, amb els 600.000 de prima que cobrarà cadascun dels integrants de la selecció espanyola de futbol si guanyen el mundial i amb l'1,2 milions anuals que cobra Belén Esteban per les seves intervencions en una televisió privada.

Alguns lectors, a través de comentari en l'edició digital o en persona, m'han qüestionat les comparacions, bé perquè en un cas es tracta de doblers públics i en l'altre de privats o bé perquè els ingressos que generen la selecció i la tertuliana superen el que costen. És cert que hauria pogut posar altres exemples que evitassin aquestes interpretacions, però la meva intenció no era contrastar les diferències en la despesa de diners públics, sinó mostrar el grau d'importància relativa que, globalment, la societat espanyola atorga a fets com els comparats.

Al cap i a la fi, tant les actuacions del poders públics com les dels privats ajuden a percebre quin paper ens concedeixen dins aquesta societat en què hem de viure. A més, la frontera entre públic i privat és sovint molt difusa. Hem vist que encara que la causa principal de la crisi econòmica no s'ha de cercar, sembla, en el sector públic, és on es volen aplicar les principals mesures de solució. Sempre seguit les actuacions en qualsevol costat de la frontera, encertades o no, tenen conseqüències directes sobre l'altre costat.

Així, en l'àmbit de la televisió, no hi ha dubte que les televisions privades poden tenir més recursos de publicitat comercial perquè TVE ha renunciat a emetre'n. I, tot s'ha de dir, ho ha fet en el pitjor moment, ja que es renuncia a aquests ingressos quan s'inicien les retallades. D'aquesta manera, uns recursos que poden alleugerir el cost públic, van a parar a empreses privades amb els quals paguen el que hi paguen. Les connexions hi són. I hi són tant que, paral·lelament, han aparegut veus que reclamen la desaparició de les televisions autonòmiques, com a mesura contra la crisi. Convé tenir present que de la societat no en surten només els recursos per a pagar les televisions públiques, sinó que també en surten els que serveixen per a mantenir les privades i, posats a triar en quin àmbit en sobren més, no crec que hi hagi gaire dubtes.

No diré que no en puguin sobrar, de televisions autonòmiques. La poca racionalitat del traçat del mapa de les autonomies en deu tenir part de culpa. Però també és cert que n'hi ha que aporten un component que les altres no ofereixen; tot i que, als qui proposen suprimir-les, aquestes deuen ser les que més nosa els fan. Les televisions autonòmiques dels territoris que tenen el català, el basc o el gallec com a llengües pròpies, hi aporten programació en aquestes llengües i cap altra no ho fa; com també passa amb continguts socioculturals i de proximitat. El dibuix que regula el mapa audiovisual no n'és gens innocent.

En canvi no deuen tenir tant de sentit les autonòmiques dels territoris de llengua castellana. I qualcuna, molt més poc que les altres. No sé què hi deu aportar d'imprescindible una televisió com l'autonòmica de Madrid si les televisions que cobreixen tot l'Estat, públiques i privades, són televisions sobretot de Madrid, tant pels continguts com pel punt de vista que adopten.