El camí de la ignorància a la il·lustració

Per aprendre no és imprescindible errar. Malgrat sigui normal fer-ho, d'errar. La qüestió rau a ser capaç de mantenir l'equanimitat. Intentar observar a distància els fets. Analitzar-los i afinar com millor hom sap. Aquest any, l'Administració ha decidit canviar el currículum als alumnes d'ESPA. I han cregut oportú que els de quart hagin d'elaborar un treball cobrint diferents objectius competencials. Ha estat una bona pensada -així com no ho han sigut d'altres, de la mateixa normativa, que ara no vénen al cas.

Arran del lliurament del treball, aquest final de curs, amb els alumnes de quart vam valorar la diferència entre aquells que parlen d'oïda i aquells que han fet l'esforç d'estudiar una matèria d'una forma més racional. I va quedar palesa la diferència de criteri que hi ha entre uns i altres, en referència a la seva base i argumentació. Òbviament, uns amb uns fonaments més sòlids que d'altres, que han de claudicar i abaixar la cua, quan defensen amb vehemència allò improvat, davant les evidències. I aprofitant l'avinentesa del meu article de la setmana passada, en aquest diari, i de les reaccions desairades amb què va comptar a l'edició digital, per part d'unes poques persones, els seus comentaris em van servir d'exemple per exposar aquest problema històric.

No es tracta de coartar el dret d'opinió de ningú. Òbviament, tothom té dret a exposar el seu criteri. Però, generalment, quan una persona s'informa, com més ho fa, més s'adona del seu propi desconeixement. I, en conseqüència, de la necessitat de relativitzar. Ara bé, no tothom pensa així. Cosa que em sembla perfecta. Però allò que no es pot fer mai -o no s'hauria de fer- és fonamentar-se en coses que són absolutament falses. És cert que tots comptam amb una tendència massa fàcil a generalitzar. Alguns, a assegurar que tots els polítics són corruptes. O que no hi ha cap persona que hagi passat pel món de la política que torni a la seva feina.

Alguna mena de persecució d'aquestes també estan patint avui en dia prou persones relacionades amb el món de l'Església. Tot a l'inrevés? Sí, en prou casos. Allò més normal és el contrari. I és cert que prou vegades no generalitzem per mala fe, sinó arrossegats per aquest corrent incoherent, i fàcil, de l'extrapolació. L'odi no condueix a res de bo. I en base a l'odi no es pot construir cap futur social pacífic. Totes les persones mereixen un respecte. Absolutament totes, tinguin la ideologia que tinguin. Tant si signen amb pseudònim com sense. I de cadascuna d'elles comptem amb l'oportunitat d'aprendre alguna cosa. Si més no, això és el que pens. El camí de la ignorància a la il·lustració és llarg. I no ve de dos dies, sinó de segles.