Una bona teràpia per assaborir la normalitat, si tens un dia mogudet, és veure un episodi de Monk. L'expolicia de San Francisco, que pateix un trastorn obsessiu i diverses fòbies, sembla un tipus rar a l'espectador (per exemple perquè parla a un home en coma, dient-li: "No sap la sort que té..., res no l'afecta..., aprofiti aquests moments...", o perquè regala un joc per polir pedres a un adolescent, com feia ahir, al canal Carrer 13, T. 2, Ep. 7), però el seu missatge de fons i tranquil·litzador és que el món de les persones (aparentment) normals no és gens normal, com per altra banda demostren gairebé totes les sèries de televisió. Per això, ens fa sentir normals...!

En aquest episodi hi ha un dels moments zenitals de la sèrie, quan Monk fa caure un cossiol a l'habitació de l'hospital on el sospitós està internat, en coma (s'ha enviat a si mateix una bomba, perquè el descartin com a sospitós) i, per recollir la terra que cau es fa amb un aspirador, que connecta a l'endoll del respirador del malalt... després de desconnectar-lo! En moments com aquest recorda l'inspector Clouseau, que mai no diria el que repeteix Monk: "Estic cansat de ser diferent".