El Davidoff

LA RENYADA
Quan el President Antich va tornar al despatx sonava el telèfon. Era sor Pepiño Blanco.
-Xisco, te has ganado un pescozón -va dir-li -. Mientras José Luis visita al Papa, tu de weekend con los moscovitas. En la Moncloa se lo han tomado muy a pecho. Ya sabes, donde hay patrón no manda marinero.
-I on temin el veler, ara...? -va demanar, el President.
-Virando a la derecha y viento en popa a tota vela -li va respondre sor Pepiño Blanco.
-I on anam...? -va insistir, el President.
-Para entender el presente no quieras saber a dónde vamos -el va aliçonar sor Pepiño-. Pregúntame de donde huimos.
Va parpellejar, confús, el President.
-I d'on fugim...? -va continuar demanant.
-De nuestra propia historia -li va explicar sor Pepiño-. Tenemos un pasado más alpargatero que zapatero. Y nuestro líder es Zapatero, una contradicción.
Va sospirar, sor Pepiño. I va prosseguir:
-Para celebrar el centenario de la entrada de don Pablo Iglesias en el Parlamento hemos impreso postales con su imagen. Recibirás unas cuantas para que atiendas a tus compromisos.
Va agrair l'obsequi, el President. Va recuperar la paraula, sor Pepiño.
-Lo novedoso de la foto es que hemos sustituido la boina obrera por un bombín madrileñísimo e interclasista.
Va ordenar-li:
-Le llevas una al señor obispo para que compruebe que la regeneración moral de la izquierda es real y no se queda en una orquestación mediática de Pedro Jota.

LA VISITA
El President Antich va pujar al campanar de la Seu. Monsenyor Murgui va interrompre la seva lliçó diària de parrupeig per atendre'l. Hi havia coloms pertot.
-Bon dia tengui -va dir el President Antich, sol·lícit.
-Parrup...! -li va respondre monsenyor Murgui-, i el President no va saber interpretar si li dedicava una benedicció o el maleïa amb un mal li toc pesta cernuda.
De manera que va allargar-li la fotografia de Pablo Iglesias amb el nou barret, tot assegurant-li que amb el camí que ha emprès el PSOE és probable que a una pròxima fotografia aparegui afaitat.
Va moure el cap a tort i a dret , monsenyor Murgui:
-Ni disfressat d'home de bé passarà per malla en el Judici Final.
Va senyar-se en recordar el líder socialista. Va voler saber.
-Digues fill, véns de Rússia...?
-Però he fet més bondat que una cabra travada -va protestar el President Antich, avançant-se als retrets.
-Allò que fan els homes no em lleva la son -va tranquil·litzar-lo, monsenyor Murgui.
Va apropar la seva cadira a la cadira del President. Va demanar-li en to confidencial:
-La senyora Barceló va ballar d'aferrat...?
El President no ho sabia. Però va dir que no per si de cas, cosa que va procurar una gran pau d'esperit a monsenyor Murgui.
Aleshores, el President, el va obsequiar amb el Davidoff que passejava a una de les butxaques d'ençà que el va comprar a en Matasetzes pensant quedar bé amb el senyor Shukov. Monsenyor Murgui el va encendre amb delectança.
Va somriure satisfet, el President.
-Què me'n diu, d'aquesta garrova...? -va demanar-li al senyor Bisbe.
Va mirar-lo amb mala cara, monsenyor Murgui. Va ordenar a un dels escolanets que repartien veça als coloms:
-Vinum misae per llevar gustorum fumorum merdorum.
I el President no va voler sentir res més. Va agafar l'havà que el senyor Bisbe li allargava i va baixar del campanar murmurant un bon dia tengui.

A CURA
El President Antich va pujar a Cura amb bicicleta per compartir amb Llull una botella de vodka. També li portà un joc de nines russes.
No va dissimular la seva decepció, Llull.
-Esperava un pomell de fembres rosses com lo fil d'or -remugà-. L'una que em fes lo caldo, l'altra que em fes bugada i l'altra que m'espolsés les teranyines. I les tres que ballessin al so de la balalaica.
Va disculpar-se, el President:
-No vaig creure oportú fer un tomb pel Rasputín...
Va mirar-lo amb severitat, Llull.
-Lo mascle prudent viu sense por de caure en los inferns, però mai no lluirà corona de llorer a les temples com lo agosarat.
I va avançar-li:
-La meva corona lluirà més que la de Ben-Hur. Preparo una creuada.
Va alarmar-se, el President.
-Contra la Belén Esteban -va precisar, Llull-. Ha dit que los catalans som uns burros.
-I què pensau fer...? -va demanar el President.
-Burro és qui a burro honra -va pontificar, Llull-. I va afegir:
-Me'n vaig a Madrid i duc a les butxaques pedres a bastament com per delmar un esbart d'estornells.
Va procurar apaivagar-lo, el President. I va oferir-li el Davidoff que portava a la butxaca des de feia més d'una setmana.
El va encendre, Llull.
-Vos agrada...? -va demanar-li el President.
-Trec tant de fum com lo tren de clovella -va admetre-. Però lo meu cap va més de pressa que lo tren.
Va reflexionar:
-La Esteban no és Averrois.
Aleshores, va moure el cap, pesarós.
-Si la Esteban i jo feim lo combat a cebes i més cebes i li umpl de cebes lo nas de disseny, lo meu prestigi se'n va en orris.
Va concloure:
-En lloc de parlar de l'Il·luminat los savis de París, ho faran la Raquel Bollo i lo Kiko Matamoros.
Cavil·lava:
-I serà com baixar de Primera a Segona.
Cavil·lava:
-O a Tercera o a Quarta.
De sobte, va assenyalar la botella de vodka.
-Així que ompli'm lo tassó fins a la rima -li va ordenar al President-, que les nesples ja les repartirà lo Carod.
Va estirar les cames, va mirar el cel.
-Assegut en el portal -va anunciar- esperaré glop a glop les músiques de la nit.