Sovint fa la sensació que, per a moltes persones, algunes ingènues i d'altres perverses o malintencionades, la llibertat d'expressió és un privilegi, gratuït i banal, quan en realitat és un dret empeltat de responsabilitat i de deures. Els que pensen que fer ús de la llibertat d'expressió significa dir el que els doni la gana, en el moment que els roti i de la manera que els passi pel nas demostren una puerilitat temerària, capritxosa, gairebé terrorista. La llibertat d'expressió no és una coartada per exposar en públic, sense por i sense embuts, qualsevol mania, opinió, odi, amor, ràbia, entusiasme, rancor o prejudici personal, sinó que és -o hauria de ser- una exigència de ponderació i de civilitat. Vull dir que, en un país que garanteixi als seus ciutadans la llibertat d'expressió, tothom hauria de poder dir el que cregués, però també tothom hauria de tenir clar que no pot dir-ho de qualsevol manera.
Com ja va sent habitual, el canal de televisió Intereconomía ha estat l'origen aquesta setmana d'una polèmica preocupant, espinosa i agra. En un dels seus programes estrella, El gato al agua, el tertulià Eduardo García Serrano va qualificar de "puerca", "guarra" i "zorra repugnante" Marina Geli, la Consellera de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. El motiu d'una tal furibúndia va ser un titular del diari La Gaceta que deia que Geli recomanava als menors de practicar sexe oral.
Deixant de banda si és certa o no aquesta recomanació governamental (tan poc afortunada i tan improcedent, en el cas de ser-ho), és evident que García Serrano -fill de falangista, home de la dreta més dura i creient devotíssim- té tot el dret a dissentir de les polítiques de Marina Geli. I a criticar-les. I a considerar que són infames i indecents i etcètera. ¿Te dret també, però, a desqualificar la Consellera, a insultar-la de la manera tan barroera com la va insultar? Se suposa que qualsevol persona amb dos dits de front respondrà a aquesta pregunta dient que no. Només se suposa, però.
Perquè durant aquests dies m'he cansat de llegir comentaris -perpetrats en les edicions digitals de diferents periòdics- que defensen l'opinió que, com que vivim en una democràcia que garanteix la llibertat d'expressió, García Serrano tenia dret a dir el que va dir. A diferència del que es pugui pensar en primera instància, molts d'aquests comentaris justificadors no havien estat escrits per seguidors ideològics del tertulià de llengua bruta. Al contrari: molts començaven afirmant alguna cosa així com "jo no estic d'acord amb el que diu aquest senyor, però...".
Pensar que l'exercici de la llibertat d'expressió consisteix a amollar la primera barrabassada que et passi pel cap o a vociferar qualsevol opinió que et dictin les vísceres -i això va tant pels neofranquistes d'Intereconomía com pels partidaris de qualsevol altra opció ideològica intransigent o extremista- demostra no haver entès en absolut la idea fonamental que sosté un dret tan preuat i tan bàsic: la idea segons la qual la llibertat és un pacte i un compromís i no una disbauxa, la idea segons la qual ser de veres lliure implica anul·lar les regles del joc que només afavoreixen a uns quants, no per jugar sense regles, sinó per inventar-ne unes de noves que garanteixin el joc net i assegurin a tothom un cert ambient (sempre relatiu i manipulable) de pau i equanimitat.
En privat, que cadascú s'esplaï com li surti dels cordons; en públic, però, tothom ha d'acatar unes mínimes normes. La total desinhibició és cosa de bèsties. Les virtuts d'una moral, la credibilitat d'una ideologia i l'eficàcia d'una intel·ligència no tan sols depenen de la substància. També les formes hi són importants. Més ben dit: també són substància.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
es ben extranya la caritat cristina de tots aquests creients devotissims... just ben igual que els antics inquisidors o els nacionalcatolics que mos va tocar patir o que encara patim, millor dit.