Bugadera siliconada i servidors públics

Hem tengut una setmana per oblidar. La força sindical, que dissortadament ja només existia en el sector públic, ha mostrat les seves vergonyes i, després del fracàs de la convocatòria de vaga, tendrà mal de fer amenaçar amb una força que ha evidenciat no tenir.

No és una bona notícia perquè la seva força era el dic que més malament que bé contenia la cobdícia desmesurada d'una part de l'empresariat. Ara la força de la natura acaparadora ens amenaçarà el benestar que tants doblers els costava. S'ha acabat el principi de redistribució, benvinguda la llei de la selva amb l'únic i exclusiu correctiu de la subsistència (sostenibilitat?) de la mà d'obra.

Però hi ha més males notícies que no em vénen de gust enumerar perquè no em passa per l'engonal amargar-me i amargar-vos. Bé, no sé si és una mala notícia o una pèssima constatació però, mentre que en les webs sobre mitjans de comunicació s'ens explicava que la crisi ha afectat al que cobren els analistes en les tertúlies, els principals noticiaris han arreplegat la ressenya del nou contracte de Belén Esteban amb Telecinco.

Ni més ni menys que el sou anual del president del govern però ingressat cada tres setmanes. No tenc coneixements per esbrinar la justícia d'aquest emolument ni crec que tots els consumidors d'aquesta pornografia sentimental siguin caps de fava amb electroencefalograma pla: cadascú s'entrena com pot i vol.

El que ja em provoca urticària és saber que alguns d'aquests consumidors poden ser, a la vegada, part dels que qüestionen el sou dels càrrecs públics i demanen reduccions absurdes de la despesa pública. Em semblaria just, fins i tot didàctic, que els hospitals i les escoles públics s'omplissen de professionals que, a l'hora d'atendre els ciutadans, ho fessin amb la màscara posada de la ben pagada analfabeta. Perquè, estadísticament, entre els usuaris de la salut i de l'educació públiques n'hi ha d'haver un bon grapat de consumidors de Telecinco i que, a la vegada, repeteixen com a lloros la cantarella de la disminució de l'administració.

A aquests, és de justícia recordar-los que qui els salva la vida o prepara els seus fills no només no cobra el que paguen a la bugadera siliconada, sinó que la seva capacitat de fer bona feina disminueix amb la reducció de la despesa pública. Són part d'aquesta administració (com els que ens alliberen dels fems domèstics, guareixen dels delinqüents, il·luminen els nostres recorreguts o ens faciliten la circulació) que ara s'ha posat de moda voler aprimar. Convé no oblidar-ho.