Vaga general

Em vaig tornar a trobar el meu amic prejubilat i neuròtic al bar que procur evitar, llevat de quan no puc, perquè la nostàlgia de vegades em juga males passades, o per ventura som jo qui juga males passades a la melangia. Va deixar un diari que llegia ajudat per les seves ulleres de miop, hipermetròmic i astigmàtic. Em va fer un lloc a la taula i gairebé sense deixar-me parlar em va comentar la vaga general recent. Llavors es va deixar anar per un soliloqui llunyà, tan llunyà com les darreries de la dictadura a Barcelona al qual jo assistia com si fos una cadira, convenientment muda.

Els dies que no anava a la Central, de CHE, a abolir la universitat tot d'una, anava amb un comitè de vaga obrer (CHO), compost pels mateixos tres o quatre on al dematí, a les portes d'entrada d'alguna empresa, a les sis de la matinada, anàvem a expandir la bona nova que s'havien creat unes comissions obreres revolucionàries, que havien de superar, de moment, "l'economicisme dels revisionistes". Els obrers, que un dia sí i un altre no, es mobilitzaven per a aconseguir augments de salari, o millores de les condicions de treball, ens miraven amb estupefacció, primer, i amb ira immediatament, quan els predicàvem que havien de renunciar a les possibles millores, i aixecar-se aquell matí inhòspit precisament no tan sols contra el franquisme criminal, sinó contra l'explotació universal de la classe obrera.

D'acord amb l'organització dels CHE-CHOS, m'havia proletaritzat, és a dir, havia llogat un pis a la Vall d'Hebron, m'havia tallat ben curts els cabells i vestia de la forma més convencional. L'organització m'havia proporcionat una companya lletja com un pecat que s'entestava a repetir-me cada dia que un dels deures dels revolucionaris -era una gran lectora de Wilhem Reich i de Marcuse- era combatre aferrissadament la repressió sexual, cosa que no havia llegit mai al Llibre Roig ni feia comptes comprovar-ho, però que acceptava perquè hi surava òbviament a l'aire dels temps.

No obstant això, jo explicava a la camarada Alba que la família era també un cau de perversions i decadència burgeses, i aprofitava per fer-li el salt, amb tothom que podia, entre d'altres amb un grup de mallorquines, exalumnes del Sagrat Cor de Palma, converses al maoisme sobtadament en arribar a Barcelona, dues d'elles maquíssimes, i, sobretot capaces de deduir d'Althusser, Poulantzas i Marta Harnecker, que no havia cap inconvenient ideològic en depilar-se les cames, dutxar-se i rentar-se els baixos i fer unes fel·lacions, uns seixanta-nous, i unes pràctiques vaginals i fins i tot anals, que superaven amb escreix totes les expectatives de les versions revisionistes o fins i tot caparrudament imperialistes de la lluita de classes.

Tot i aquests endenous, no solia atribuir a la manca de sentit de l'humor de la classe obrera els meus fracassos repetits en conscienciar les masses proletàries, ni tampoc qualque blau a la cara que m'havien endegat els obrers durant aquelles sessions matinals revolucionàries, un pic que havien perdut la paciència davant les acusacions de contrarevolucionaris, alienats, traïdors, que els jovençans arrauxats els adreçàvem a crits. En aquella primera època encara trobava aquells petits problemes part de la dura i ineluctable marxa cap a la revolució, "entre la classe obrera i la revolució s'alça la ideologia revisionista", deia sense perdre l'esperança mai, tot i que de vegades tornava a un dels meus dos o tres cameves amb la cara com un mapa.

"L'alcoholisme, la fase superior del comunisme", vaig murmurar. Ell, absort, no em va sentir. Vaig demanar un suc de pastenaga i taronja al cambrer.