Benvolgut senyor Sastre (I)

A la bústia d'aquest bon diari -que m'acull amb una amabilitat mai prou agraïda- va arribar una carta adreçada a rebatre els meus humils arguments. En referència a dos articles publicats en aquest racó -Els culpables, I i II, 20 i 21 de maig-, un bon senyor, de nom Alfons Sastre Serra, remet una resposta entendridora. En primer lloc -anem a les al·lusions personals-, em titlla de liberal i de dogmàtic, cosa que lamento fins al fons de l'ànima. Mal pot parlar de tòpics, però, qui comença amb una afirmació directament parafrasejada d'El capital marxista: "Sempre la ideologia hegemònica en una societat és la de la classe dominant en aquell moment, és així al llarg de la història i en totes les cultures". Aquesta afirmació fa anys que ha estat demolida pel millor pensament crític, concretament per Kenneth Minogue.

La tesi marxista pressuposa una societat dividida en classes homogènies, diferenciades i d'interessos compactes i sense fissures. És a dir, que, contra Marx, la ideologia no seria allò que 'crearia' una classe dirigent, sinó el sistema de revelacions falses que ho redueixen tot a un plegat de grups enfrontats que encarnen un suposat sistema d'opressió; sí, no és ideologia allò que creen les classes dirigents, sinó que és ideologia allò que ens fa veure la societat com un plegat de classes enfrontades i d'interessos contradictoris. La visió marxista de la ideologia ens fa caure en les teories conspiratives -oh, el club Bilderberg, tremoleu!-, que perviu en els estudis culturals literaris, que sempre pressuposen aquesta unitat de pensament en les dones, els negres o qualsevol altra minoria.

En segon lloc, el bon senyor em titlla de liberal. Per molta gent, es veu, aquest paraula equival a un insult horrorós; la diuen i es queden tan amples, com si li haguessin dit, al pobre subjecte blasmat, antropòfag o fideïcomissari. ¿Jo liberal? Bé, diguem, simplement, que sóc antiautoritari, partidari de la llibertat de l'individu, en l'acció i el pensament. Una llibertat que no em suposa -ai- la tesi del senyor Sastre, que ens veu a tots esclaus d'una ideologia cuinada a les fosques. Doncs miri, no, jo penso el que vull, llegeixo el que vull, em forjo, a vegades dolorosament, les meves pròpies idees en la fosca de la meva cambra nupcial, sense que cap empresari pervers em xiuxiuegi res a l'orella curiosa.

¿Que el que dic satisfà la classe dirigent? És possible -però ho dubto-: amb mi em consta que també hi ha funcionaris que troben que no dic disbarats, i mestresses de casa, i saxofonistes i proletaris d'ambdós colors. Al contrari que vostè, jo no em veig amb cor de dir a la gent què ha de pensar: no vull redimir-los decidint al seu lloc què és el bé i què és el mal. Això fa vostè dictaminant tot solet que 'el sistema' -una entelèquia- és pervers, horrífic, i que ningú ho veu tret de vostè i els altres il·luminats alliberats de 'la ideologia dominant'. Ai, es comença volent fer neteja de suposades idees vils, i s'acaba netejant la sang del terra. Demà seguim amb la disbauxa.