L'univers del doctor Munthe (1928)

"S'acabava la primavera i començava l'estiu romà. Els darrers forasters desapareixien dels sufocants carrers. Les marmòries deesses dels museus buits gaudien de les vacances, fresques i confortables, amb les seves fulles de parra. Sant Pere feia la sesta a l'ombra dels jardins del Vaticà. El Fòrum i el Coliseu havien retornat als seus somnis fantasmals. Giovaninna i Rosina semblaven pàl·lides i cansades; les roses del capell de Miss Hall es mustiaven. Els cans alenaven amb la boca oberta; els simis, sota l'escala de Trinità dei Monti invocaven, udolant, un canvi d'ara i d'escenari.

El meu hermós i petit cúter dansava entorn de la seva àncora fora de Porto d'Anzio, tot esperant el senyal per desplegar la vela vers Capri, on mestre Nicola i els seus tres fills observaven l'horitzó des del mirador de San Michele per colombrar el meu retorn. La meva darrera visita abans de deixar Roma fou al cementiri protestant, fora de Porta San Paolo. Encara hi cantaven els rossinyols per als morts, que no devien estar tan enfadats com imaginam, puix que havien estat oblidats en un indret tan dolç i tan perfumat, amb aromes de lliris, roses i murtes en plena floració.

Els vuit nens de Giovanni, el fosser, tenien tots el paludisme. Maria, la filla major, estava tan magra a causa dels repetits atacs de febre, que vaig dir a son pare que no passaria de l'estiu si restava a Roma, on tots els suburbis eren atacats per aquella malaltia. Li vaig fer l'oferiment de dur-la'm a San Michele, amb el meu personal. El pare dubtà; alguns italians pobres no es separen dels seus fills malalts i de vegades prefereixen deixar-los morir a casa que dur-los a l'hospital. Finalment, acceptà quan li vaig proposar d'acompanyar ell mateix la seva filla a Capri per veure amb els seus propis ulls com la meva gent tenia cura de la nina. Miss Hall, amb Giovanna i Rosina i tots els cans, marxà cap a Nàpols en tren, com de costum.

Jo, amb Billy el Zambo, la mangosta i l'òliba, vaig fer una magnífica travessia en el iot. Passàrem sota el mont Circeu quan sortí el sol, alenàrem l'oratjol del matí dins la badia de Gaeta, volàrem a una velocitat de cursa sota el castell d'Ísquia i ancoràrem a la marina de Capri quan les campanes tocaven migdia. Migja hora després, jo treballava mig nu en el jardí de San Michele..."

Certament, hom no es cansa de llegir aquest llibre excepcional que és La història de San Michele, del doctor Axel Munthe, que com afirmava Pierre Benoit no és un llibre com els altres i ell mateix, l'autor, no és tampoc un escriptor com els altres. És, senzillament, un home que a través de la seva escriptura memorial esdevé una mena de mirall, dintre del qual es miren molts altres homes. Des de la seva Torre di Materita Munte va saber contemplar el seu univers, perquè una vida plena, extraordiàriament activa i solidària és tot un univers.