Una culer i la filosofia dels clubs

Fanfarroneria i prepotència són condicionants que no es consideren, que no es veuen. Que es dejecten. Sempre que acaba un partit del Barça, és alliçonador escoltar Guardiola: la manera com enfronta les preguntes i, sobretot, com respon als problemes crítics que se li plantegen. És un cavaller en les derrotes i en les victòries. I sempre parla d'un tema bàsic: la força de l'equip, del col·lectiu, del conjunt dels jugadors, del cos tècnic, dels directius, sota la seva batuta esportiva. Guardiola és un al·lot català que podríem fàcilment identificar amb alguns coneguts que tenim, que ens recorda algun amic, algun company de feina, alguna persona familiar i propera.

És proper: actua com nosaltres, parla molt a prop de nosaltres i pensa en clau d'una humilitat no fingida, que és real i efectiva. L'esport fet projecte d'empresa i projecte de convivència: és una de les coses que dic als meus fills quan miram un partit del darrer Barça: tot això que veis no s'improvisa, surt de l'esforç, de l'entrega, de les errades que s'han de corregir, dels problemes que s'han de resoldre. Els fills em miren de reüll mentre segueixen les evolucions del joc, però reconeixen totes aquestes virtuts: perquè no només la seva mare els ho comenta, sinó que surten publicades a d'altres bandes, a planes web i a revistes esportives.

Trob en Mourinho un gran entrenador. Vagi per endavant. Té un segell de triomfador, de persona que trepitja fort, segur d'ell mateix i conscient del treball constant. Res a dir. Però al mateix temps crec que estaran d'acord amb mi si els dic que igualment es detecten senyals clars d'una clara prepotència, d'un mirar per damunt del cap a tothom, d'una egolatria brutal. Vaig seguir la seva presentació, al costat d'en Valdano, una persona que em cau molt bé, i es podia veure l'argentí descol·locat, al costat d'aquell portuguès altiu i superbi. Vaig confirmar tot d'una el que el meu fill Carles m'havia dit: "és un entrenador que quadra amb el Reial Madrid".

I li vaig donar la raó: sense treure la qualitat esportiva dels jugadors madridistes, que la tenen i és molta i ens faran patir als culers, el tarannà, l'actitud, el posat de Mourinho es troba anys llum de tot el que comentava sobre Guardiola. Quina diferència més gran! D'entrada, en el camp el portuguès no deixa de ser un provocador enorme. Genera crits, protestes i posicions dures de les graderies quan surt, es passeja enmig de la gespa o mira altiu i desafiant el públic que l'envolta.

Es creix amb tot això, coneixedor que tot incrementa la seva llegenda. Però a mi tot això em produeix fàstic i refús: no m'agrada la gent prepotent, per molt bona que sigui en la seva professió, i considero molt més aquells que pensen que els queda molt per aprendre, i tenen una actitud assossegada i discreta, que no els que van pegant colzades a tothom per fer-se un espai que, després, amb mèrit, que no ho discutesc, mantenen a força de posicions de cara a la galeria.

Veurem com acabarà tot això. El cert és que la propera lliga presentarà dues filosofies, com deia, de treballar el futbol; que ens proporcionarà maldecaps als culers i dificultats de tota mena. Però que hi passarem gust i tindrem tardes i vespres de bon futbol, amb el Barça com a gran referent. Paraula de culer!