L'Estat terrorista

Ara se suposa que allò que se'n diu, inapropiadament, comunitat internacional ja no podrà suportar més l'arrogància criminal de l'Estat d'Israel. Atacar, causant morts i ferits, una petita flota que pretenia pacíficament fer arribar ajuda als palestins tancats en el gueto de Cisjordània, és d'una bestialitat amb antecedents a la història, però suficientment deplorats com perquè ja no es tornin a repetir.

Però atacar aquesta ambaixada pacífica en aigües internacionals és, per afegitó, una proclama de la voluntat de l'Estat d'Israel de no respectar la legalitat internacional. Per això se suposa que ara ha estirat massa la corda. No obstant això, qualsevol seguretat en aquest sentit és molt arriscada. La condescendència de la comunitat internacional amb l'Estat d'Israel, pel que fa a la seva escassa voluntat d'adaptar-se a uns models més humans de convivència, regits pel Dret internacional i/o per les resolucions del Consell de Seguretat, s'ha demostrat fins ara inexhaurible.

Israel no tem les condemnes de siguin quin siguin els països que censuren episodis determinats del seu comportament, com no tem, tampoc, les condemnes dels organismes internacionals. Un sentiment de destí superior sembla inspirar moltes actuacions de l'Estat, i és així com hom pot obrar sense donar comptes a ningú del seu comportament.

En algun sentit metafòric, podria admetre's que el poble jueu és l'elegit de Déu, però aquesta preferència divina no tendria per què fer-se extensiva a l'Estat d'Israel. En tot cas, sí que s'arroga uns drets que no s'atorgarien a cap altre Estat. (Un exemple no gens innocent el tenim en el fet que Israel disposi d'armes atòmiques, mentre que tot el món vigila aquells països que pretenen desenvolupar un programa nuclear, con ara l'Iran.

La irresponsabilitat de l'actual govern iranià, que justificaria la pressió internacional, no sembla objectivament més perillosa que la de l'ala més integrista d'Israel, que intermitentment augmenta la seva influència en el govern. I, a més, si, com a procediment habitual l'Estat d'Israel fa un ús brutalment desproporcionat de la força, per què hauríem de pensar que només persegueix, amb l'armament nuclear, finalitats intimidatòries?).

L'ambaixador d'Israel a Madrid atribueix la reacció de condemna internacional per la salvatjada d'ahir en aigües internacionals, a un automatisme que generaria aquest tipus de reacció davant sigui quina sigui l'actuació del seu Estat en el que ell considera el dret a defensar-se del terrorisme.

Així, l'ambaixador ens diu que som incapaços d'entendre les raons profundes de l'Estat que representa; i, d'alguna manera, ens revela una voluntat ferma de no accedir al diàleg ni d'admetre cap crítica, fossilitzats, com hi estam, en els automatismes de condemna.

Ara s'espera a Israel que passin les setmanes i que tota la polseguera que s'ha aixecat per aquest acte de terrorisme d'Estat s'assoli novament i els seus dirigents siguin novament considerats com a part necessària de l'eix del Bé. I l'amenaça per a la pau continuaran essent els altres, morts o vius, mutilats o sencers, innocents o culpables, tots ells desesperats.