Menorquins exiliats

Afortunadament, en els darrers anys s'han multiplicat els estudis sobre l'exili republicà provocat per la Guerra Civil del 1936-1939. Curiosament, perquè va esser l'illa amb una major proporció d'exiliats, Menorca havia estat un poc al marge d'aquest procés. Però fa dues setmanes es va presentar a Maó i a Ciutadella una ambiciosa iniciativa de l'historiador menorquí Josep Portella Coll que corregirà amb escreix aquest desequilibri i retornarà a la Menorca republicana el protagonisme que es mereix en el tràgic moment de l'exili. Es tracta d'elaborar unes vint-i-cinc biografies dels exiliats menorquins més destacats, de dimensions semblants, unes vint o vint-i-cinc pàgines, que s'agruparien de tres en tres en forma de llibre sota el títol genèric de Llibre d'exilis i dins la col·lecció "Menorca segle XX". El primer volum d'aquesta sèrie, ja publicat, s'ha centrat en tres personatges extraordinaris que tenen en comú el seu origen maonès, la seva militància progressista -encara que molt diferent i fins i tot oposada-, la seva residència i protagonisme a Barcelona i el seu exili i mort a Amèrica.

Es tracta de l'anarquista Liberto Callejas, del nacionalista de centreesquerra Marçal Pascuchi i del comunista Estanislau Ruiz Ponsetí. De Liberto Callejas, se n'ha de destacar el seu caràcter radicalment revolucionari i contrari a qualsevol compromís amb la República i amb la resta de l'esquerra. De formació autodidacta, va residir d'infant i jove a Menorca, però no està del tot clar si va néixer en aquesta illa o a Palma, ni quin era el seu nom real, Alexandre o Joan Perelló Sintes o Joan Callejas Pons. Sigui com sigui, cap al 1917 arribà a Barcelona i aviat destacà com a company dels grups més intransigents i violents de l'anarquisme hispànic. De fet, fou detingut en 48 ocasions i va esser a la presó on conegué el destacat dirigent Joan García Oliver, que el defineix com un "anarquista puro, individualista y enemigo de todo gregorismo. Sentado en su petate se pasaba el tiempo leyendo cuanto libro caía en sus manos. Era lo único que le interesaba". Encara que era de formació autoditacta, va arribar a dirigir Solidaridad Obrera, el diari anarcosindicalista més important del món.

En canvi, la trajectòria de Marçal Pascuchi és totalment diferent. Fill d'un petit empresari de la fusta republicà, passà a estudiar a Barcelona el 1922 i es llicencià en dret i en filosofia. Josep Portella segueix l'evolució del jove Pascuchi cap al catalanisme mitjançant una molt interessant correspondència amb Joan Mir i Mir, un vell dirigent anarquista que havia evolucionat cap al nacionalisme. Ideològicament, Pascuchi se situa en l'òrbita d'Acció Catalana, el nou partit catalanista escindit per l'esquerra, el 1922, de la Lliga. Com és sabut, Pascuchi fou un dels principals impulsors de Nostra Parla a Menorca amb, entre d'altres, l'aleshores també jove historiador Joan Hernández Mora. Cap al 1932, s'instal·là a Barcelona com a professor de l'Institut-Escola.

Durant la guerra, va col·laborar amb Josep Tarradellas però, el 1938, es va haver d'exiliar perquè la seva vida era en perill a causa dels radicals d'esquerres. L'exili el menarà a Caracas, Lima, Santiago de Xile i Buenos Aires. Del tercer biografiat per Josep Portella, l'enginyer Estanislau Ruiz Ponsetí, militant de la USC i del PSUC, no en parlaren aquí perquè la personalitat i la documentació sobre aquest personatge, que va arribar a esser conseller de la Generalitat de Catalunya, li han permès preparar un volum més extens que sortirà a finals d'any. En definitiva, una bona passa endavant en la recuperació d'uns personatges injustament oblidats i una baula més en el restabliment de la pluralitat esclafada el 1939.