Un independentista català confés, Josep Maria Terricabras, dóna les gràcies als membres del Tribunal Constitucional proposats pel PP, ja que la seva catalanofòbia generarà més independentisme. En una nota breu i substanciosa a l'Avui, Terricabras concentra intel·ligència i sarcasme -per ventura hauria de dir ironia. Però aquesta manera de veure-ho no és una butilada com tantes en llegim cada dia: l'autor hi assenyala el caràcter netament polític -i no tècnic- del TC i ens ve a recordar la força que hom pot extreure de l'accentuació de les contradiccions del sistema.
La catalanofòbia del PP, expressada en forma de recurs davant del TC, ha posat en relleu fins a quin punt la Constitució és un artefacte multiusos políticament i ideològicament manipulable fins a assolir la gran contradicció de, per una banda, consagrar les llibertats democràtiques, i, de l'altra, invalidar una llei aprovada democràticament pel Parlament. Una aberració, en diu el filòsof. La pobra Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del PP a Catalunya, ja fa mesos que no sap on s'ha de posar. Aquests dies és un manat de nervis.
No canvia gaire la cosa si, a aquest seguit de depropòsits, hi afegim la col·laboració sempre estel·lar de José María Rodríguez Zapatero. No es recorda prou, vull dir amb la insistència que demanda el cas, la intervenció directa de Zapatero en l'afer des dels seus inicis. Tot va començar -en realitat, tot ve de molt més lluny, ara parlam d'aquest capítol- quan Zapatero va prometre que ell -ells, els del grup Socialista en el Congrés- aprovarien l'Estatut de Catalunya que els lliuràs el Parlament de Catalunya. Era una promesa massa seriosa, massa greu per alleugerir-se amb els beneficis del seu caràcter electoralista, evanescent. Però, no és que s'alleugerís, és que, simplement, es va buidar, es va autodissoldre quan els fets marcaren l'hora de complir. D'altra banda, hi ha la qüestió que aquests dies ha decidit la liquidació del darrer projecte de sentència: un fracàs que hom atribueix, i sembla que amb base suficient, al senyor Manuel Aragón, un dels membres "progressistes" del TC, nomenat a proposta del PSOE de Rodríguez Zapatero. Com s'acaba de veure, el senyor Zapatero es va equivocar de dalt a baix si allò que realment pretenia era situar en el TC un magistrat convençut de la constitucionalitat de l'Estatut. Però per què hem de pensar en un error i no en una maquinació? Bé, quan una persona t'ha mentit descaradament en un assumpte d'un gruix històric i polític tan voluminós com l'Estatut de Catalunya, no tens per què restaurar la confiança en la seva paraula. No sabrem mai amb quines intencions Zapatero va promocionar el senyor Aragón com a membre del TC. Al que ell ens digui al respecte, no tenim per què concedir-hi gens de crèdit. Volgué jugar al Maquiavel, inicià el joc amb la famosa promesa i hauria continuat fins avui mateix: per què no? És, com a mínim, versemblant.
