"És una ciutat de pedra, i els que l'habiten no hi pensen com una ciutat erigida sobre un terra verd, amb pedres ordenades, una al damunt de l'altra, sinó com una immensa roca viva excavada, sobre la qual s'hi haguessin practicat cases, carrers i ponts, duent-hi llavors la terra a grans palades i tirant-la-hi per tal que es barrejàs amb la pedra i evocàs en la memòria el món vivent que existeix més enllà. Els arbres són exòtics: alguns estrangers malalts de nostàlgia dins un clima de granit, dessolats i superflus.
Els seus jardins són concessions fetes de mala gana a la natura. Durant la primavera, alguna planta dent de lleó aïllada aixeca el seu cap de viu color groc a través de les pedres dels dics, i els homes somriuen al davant d'ella, incrèduls i condescendents com al davant d'un infant impertinent. La primavera de Petrograd no sorgeix del terra; les seves primeres violes, les seves tulipes tan vermelles, els seus jacints tan blaus floreixen en les mans dels homes, per les cantonades de les cases. Petrograd no nasqué. Fou creat.
La voluntat d'un home ho va fer sorgir a un indret on els homes mai no hagueren pensat a establir-hi un habitatge. Un emperador inexorable imposà la creació de la ciutat i assenyalà el punt on la volia. Els homes dugueren terra per omplir l'aiguamoll on només es movien els mosquits. I com mosquits, els homes anaren morint i caien en el llot mateix on formiguejaven. Cap mà voluntària no va contribuir a la construcció de la nova capital; sorgí de la feina de milers de soldats, de regiments que rebien ordres i que no es podien negar a fer front a un enemic mortal: l'aiguamoll o el fusell. Anaren morint i la terra que els havia duit formà, en barrejar-se amb els seus mateixos ossos, el trespol de la ciutat. Per això, la gent diu que Petrograd té per fonaments una infinitat d'esquelets.
I Petrograd no té pressa. No és una ciutat mandrosa, però sí lenta i graciosa, com convé a l'obert horitzó dels seus amples carrers. És com una ciutat que s'estén voluptuosament, amb els braços oberts, per entre aiguamolls i columnes. Els seus carrers són camps empedrats; els seus carrers són amples com els canals del Neva, el riu més ampla que mai no ha travessat una gran ciutat".
El fragment, de la novel·la We the living (Nosaltres, els vius), que ens descriu en clau d'original confidència el que és la gran urbs russa, pertany a la producció literària d'Ayn Rand. Al llarg de moltes pàgines i dues parts ens capfica en el sofriment de la casta humana, en aquell abril del 1925, quan tantes i tantes coses havien de passar al llarg i a l'ample del país, la gran Unió Soviètica, avui desapareguda com a dictadura del proletariat.
