És estrany sentir algú que repeteixi allò tan convencional i tan formal del país: "aquí les coses sempre han estat així" o "un ja ho ha vist tot i res no li ve de nou". La realitat, tanmateix, s'encarrega de desvelar i de qüestionar aquest imaginari conservador i secular, immortalitzat pels viatgers. Aquest imaginari, fonamentat en el guió del tot està escrit, vist i experimentat, sempre ha estat interessat i utilitzat al servei d'interessos molt concrets. Potser aquest univers conservador que tendeix a controlar-ho tot i que nodreix la seva vocació de domini es fonamentava en un dia a dia previsible, sense sorpreses, sense estats de xoc.
Ara, en canvi, cada dia ens sorprèn amb una notícia nova. Ens hem d'adaptar a una lògica que no acabam d'encaixar o de situar en les prestatgeries, com un producte nou en el mercat sobre el qual no acabam de conèixer gaire bé les bondats ni els desperfectes. Efectivament, alguna cosa s'enfonsa, alguna cosa s'està posant en evidència, alguns dels referents aparentment consolidats els darrers decennis cauen fulminats, sense que ningú no surti en la seva defensa. Com una tormenta perfecta, els enderrocs d'aquesta desfeta són molt més i més variats del que hom imagina a simple vista. Cau el passat i cau, sobretot, el futur, però potser se'n salva el present. El passat retorna, amb matisos nous i amb històries noves, més derrotat que mai, perquè en molts sentits ens havíem imaginat col·lectivament vivint en un estadi que havia superat els traumes de la història. Ara, més que mai, coneixem les incoherències d'aquest passat, les fragilitats i les seqüències afectades pel factor humà. Sabem que el passat no pot ser un mite intocable, sobretot ara que les institucions han de fer front a històries desagradables que arrelen en un temps que molts ciutadans havien imaginat com exemplar. Fou un temps en què els arguments i les tesis interpretatives del passat eren qüestionats, però ara potser hi ha una majoria covençuda i sensible a aquesta interpretació.
El futur també es presenta particularment difícil i capritxós, sense garantia i sense aquelles ofertes que imaginàvem que impregnarien el paradís que era a punt d'arribar. Sabem que el futur serà més aviat allò que ens temíem i no allò que desitjàvem. Ens queda, únicament, aprendre a viure el present, assaborir la qualitat de vida d'aquí i ara. De la circumstància actual, amb la crisi com a principal companya de viatge, podem aprendre a ser persones, podem aturar el temps i viure'l amb una dimensió nova, amb pauses, amb silencis, amb calma, amb reflexió i, sobretot, amb aquella profunditat que potser havíem perdut o transferit a canvi de tenir i gaudir sensacions i emocions permanentment noves.
Potser és veritat que s'enfonsen molts fonaments, però com en la majoria de terratrèmols s'esboldrega sobretot allò més fràgil i les construccions que no tenien fonaments, tot allò que està fet d'emergència o superficialment. Veritablement, la crisi que vivim més directament és la de la 'construcció', coneguda popularment com la del 'bloquet'. Ens referim a conceptes que expressen un estil i una manera d'entendre la vida que indiscutiblement és bo que s'enfonsin.
