El periodista, Amèrica i el rei

Una de les coses que ens deixen més clar que els EUA són un país en molts sentits admirable és la qualitat del seu periodisme. Simpatitzar amb els EUA -lloar el seu cinema, la seva literatura, la seva democràcia, la llibertat que vertebra la seva vida civil- comporta a casa nostra els seus riscs; l'antiamericanisme continua sent una sinistra i antiga passió entre nosaltres. Aquesta afecció converteix els EUA en un boc expiatori dels errors, les insuficiències i la inconseqüència dels demés països del món: "La culpa és dels EUA!", se'ns repeteix, però el que veiem són centenars de milers de morts de fam a Sri Lanka, dones mortes a l'Afganistan en nom de l'honor dels mascles neotalibans, islamistes del Pakistan que les cremen vives, plutocràcies africanes que saquegen la seva població, sacrificant-la a l'altar de la corrupció més infame, etc.

L'antiamericanisme és una opció irreflexiva, congènita, heretada de la caiguda dels megarelats totalitaris; moltes persones que per res del món mostrarien un menyspreu instintiu contra els negres o els jueus (mai!, això seria 'racisme') encara són els primers a caure a la trampa de l'antiamericanisme, dient penjaments dels americans -imperialistes, tots grassos, amics dels rifles- cada cop que se'ls posen a la boca. Doncs bé: deixem-nos il·luminar pel seu periodisme; la seva independència, la qualitat de la seva expressió, la voluntat d'aprofundiment i la seva pugnacitat i incidència. Una bona mostra d'això pot ser el llibre El dictador, els dimonis i altres cròniques, del periodista nord-americà John Lee Anderson, un plegat de reportatges publicats a la revista New Yorker.

En un d'ells -titulat "Assumptes reials", un dels millors de l'aplec-, Lee Anderson s'apropa a la figura de l'actual rei d'Espanya; l'autor posa per escrit, després de parlar amb diverses figures polítiques i del periodisme peninsular (el nostre Baltasar Porcel hi surt citat tres vegades, sempre clarivident a l'hora de definir la persona del monarca i la seva importància), que el rei Joan Carles és un murri, un personatge fins i tot tèrbol en moltes de les seves dimensions. Lee Anderson n'escriu en poc més de vint pàgines la biografia, i la seva opinió (matisada, esquiva) després d'entrevistar-se personalment amb ell a La Zarzuela.

El que trobem en aquest reportatge mai ho podríem llegir en els nostres diaris, i Lee Anderson se'n fa creus, i mostra amb ironia i també amb una punta comprensió els motius del pacte de silenci que envolta la figura del rei. Sí, ¿a on hem llegit nosaltres, en quin dels nostres diaris d'esquerres o de dretes, que el rei possiblement tingui comptes amb diners a Suïssa, que va fer tripijocs amb Mario Conde, que té amants i que la fortalesa de la seva monarquia s'assenta en el poder diplomàtic que ha adquirit amb independència dels caps de Govern espanyol que li ha tocat haver de suportar? El rei pot acordar trobades amb gent poderosa -presidents dels EUA-; i de l'abast de les seves influències depèn la seva sort i també, com apunta Lee Anderson, una bona part de la seva fortuna econòmica.