cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
25°

Raciocinar, sempre que es pugui

En la confidencialitat, fa uns pocs dies un destacat líder polític demanava a una altra persona "amb qui estava". La qüestió és que s'havia gosat posar en dubte una resolució seva. L'home influent venia a dir que, bé o malament, ell ja havia decidit i no quedava més remei que seguir-lo. I suposava que qualsevol coreligionari seu havia d'actuar així. Però el malestar es traduí en el seu rostre, quan va comprovar que per aconseguir l'aquiescència de les persones no basta només ostentar el títol d'un càrrec. És imprescindible també comptar amb la raó. Si més no, amb uns arguments prou convincents. Lamentablement -pens-, hi ha massa gent que opina que perquè l'han posada sobre un pedestal, en alguna estructura de funcionament d'alguna entitat, o en algun càrrec institucional, la resta de persones han de respondre com animalets ben domesticats a les seves decisions. Pretenen gaudir d'una mena d'infal·libilitat.

Però, home cregut, home perdut; diuen. Volen anar sempre amb rams i palmes. El motiu que s'addueix, des del punt de vista d'una organització, a observar aquesta obediència cega, és que ha de prevaler la coherència -anomenada, de manera fal·laç, cohesió interna-, sigui quina sigui la resolució que s'hagi decidit. Es prefereix a la possibilitat de la dispersió pública d'opinions. Perquè, com se sol argüir, l'electorat castiga les discrepàncies. Però una aclaparadora majoria d'electors, que no entén de carnets, és clar, vota en funció d'allò que veu. I si els aclariments, justificacions o decisions són incongruències o explicacions inversemblants -és a dir, que necessiten d'un acte de fe del receptor, per poder-les digerir-, no s'ho empassa.

En l'argot polític a això se li diu "perdre el contacte amb el carrer". I, generalment, aquest pols sol ser un indicador que la cosa no funciona. Encara més en els partits d'esquerres, en què els votants solen ser gent que, per definició, són oposats a les imposicions "perquè sí". Contràriament, repassant la història, aquests partits han estat els abanderats en la lluita contra l'opressió i la imposició d'idees. Per tant, un bon motiu, sempre, i coherent, és mantenir-se en allò que hom considera correcte. Si algú vol prendre'n nota, aquests dies, amb tot l'enrenou que hi ha en el si de l'Església, s'han vist dos tipus de reaccions. Una, com a més positiva -perquè significa fer una passa endavant i fer alguna cosa efectiva d'acord amb els nous temps-, la de l'Església austríaca, que proposa costejar teràpies i donar suport a les víctimes dels abusos sexuals. I una altra, semblant a la del benvolgut cardenal Cañizares, de refractària, de tapar-se els ulls. Ara, s'ha intentat de nou lapidar els jueus. O dir que tot és una xerrameca. I, és clar, la reacció és fulminant. No condueix a res més que a un major descrèdit de la jerarquia. Perquè sempre se'ls acaben veient les banyes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.