nubes dispersas
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

Cinquanta anys de l'ascens

Aquest mes, dia divuit concretament, farà cinquanta anys que el Mallorca va ascendir a Primera Divisió, cosa que amb la seva ja dilatada història mai no havia aconseguit. L'ascens es va produir en el vell camp de Vallejo, seu del Llevant, i el cor dels mallorquinistes va bategar accelerat fins al darrer moment. L'ascens no havia estat bufar i fer ampolles. Cada victòria eren dos punts i, en arribar a la darrera jornada, el Còrdova avantatjava el Mallorca d'un. El Mallorca havia de jugar a València, ja ho he dit. I el Còrdova en el camp del San Fernando, a Cadis.

De manera que si els barralets volien ascendir, a més de guanyar necessàriament, havien de resar perquè els cordovesos perdessin. Les probabilitats del Mallorca eren escasses. Tanmateix, el carrer donava l'ascens per fet. I el partit de Vallejo s'encarrilà d'allò millor, atès que abans de la mitja hora Mir i Rodríguez II s'avançaren amb dos gols. Després, a la segona part, l'exmadridista Joseito, un extrem rodanxó com tots els infants que s'havien alimentat de patates en els menjadors de l'Auxili Social, va escurçar distàncies. Però el gol únicament maquillava el resultat, perquè feia la impressió que els jugadors d'un i altre equip deixaven passar els minuts sense fer res.

D'altra banda, el Còrdova perdia a San Fernando per un gol de diferència. Finalment, va esclatar l'entusiasme: el Mallorca era a Primera. Va córrer la brama que el resultat de Vallejo havia estat pactat, atès que al Llevant tant li era guanyar com perdre. La gent estava convençuda que el partit s'havia guanyat en els despatxos, però no ho censurava. Si realment havia estat així, calia aplaudir la vivor dels negociadors, l'habilitat... Els futbolistes tornaren a Palma amb vaixell, i en el port s'hi aplegaren més de vint mil persones. Un petit grup d'aficionats dels que s'havien desplaçat amb l'equip quedaren retinguts un dia més a València.

En concret, als calabossos de la Direcció General de Seguretat. En acabar el partit participaren en una batussa, els grisos carregaren i es produïren algunes detencions. Jo en coneixia un, d'aquests almogàvers. Era un home madur, casat i sense fills. La seva dona l'encoratjava a viatjar amb el Mallorca, perquè així podia satisfer, sense un ai al cor continuat, els pretendents que la rondaven. A posta, quan el marit va arribar a casa un dia després del previst, no li va demanar explicacions. Ell va jurar i perjurar que no havia participat en cap malifeta.

Tanmateix, portava les butxaques de la jaqueta plenes de pedres. En fi...! El Mallorca acabava de culminar una odissea de dos anys. El seu referent era l'Elx, de Cèsar, l'equip que els havia eliminat a la lligueta d'ascens a Segona la temporada 1957-1958. Aleshores, Jaume Rosselló, que n'era el president, va liquidar la plantilla amb predomini absolut de mallorquins i va fitxar un entrenador talismà, l'argentí Lorenzo. De mallorquins, en quedaren quatre: Forteza, Magí, Febrer i Sureda. I un menorquí, Diego. L'any següent, ja a Segona, Rosselló fitxava Julià Mir, un adolescent que deixava sembrats els defenses amb un moviment de cintura.

Forteza seria la icona d'aquell equip i continua essent, probablement, el futbolista més representatiu de la història del club. Va ésser qui va marcar el primer gol al Nàstic en el partit que suposaria l'ascens a Segona. I també va ésser l'autor del primer gol del Mallorca a Primera. Però entre un gol i l'altre, va haver-hi el partit de Vallejo. Forteza no el va jugar, no record si per expulsió o lesió. Era el 18 d'abril de 1960. Els aficionats que havien acudit a València volgueren identificar-se amb una cançó o un himne i no en saberen cap.

Ni l'Aubada ni La Balanguera: ni Marià Aguiló ni Joan Alcover. Aleshores, sense saber si riure o plorar, cantussaren unes estrofes de Sor Tomaseta. La pedagogia de la desmemòria, que amb tanta cura conreava l'escola franquista, començava a donar els seus fruits. Tanmateix, aquell ascens va aconseguir unir els mallorquins en un mateix sentiment de joia. Des d'abans de la guerra no s'havia aconseguit.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Marianico el Corto, fa mes de 12 anys
La culpa de tot, com tu ben dius, va ser del franquisme, i estaràs d'acord amb jo que més concretament dels Jinetes de Alcala. que seria del Mallorca i la nostra Comunitat sense els Jinetes de Alcala? fas bé recordant-nos sempre els Jinetes de Alcala, segurament sense ells ara el Mallorca seria a la lliga Europea i cantarien La Balanguera.
Valoració:0menosmas
Per A.L.M., fa mes de 12 anys
Jo no he estat mai futboler, però he hagut de conviure amb molts que ho eren, i em record que en aquell temps de la presidència d'en Rosselló es parlava impúdicament de suborns de jugadors per a guanyar un partit quan d'aquest depenia la bona marxa del club. I els semblava bé, i ho aplaudien, cosa que demostra que de corruptes, i d'admiradors dels corruptes, a Mallorca, n'hi ha des de fa molts, molts d'anys. Gràcies al bon exemple d'aqueixs hem arribat a la situació actual, en què som l'admiració de tota Espanya i d'altres parts del món.
Valoració:2menosmas
Per tonina, fa mes de 12 anys
Jo era del Constànci.Equip Republicà.
Valoració:1menosmas
Per Alfonso XIII, fa mes de 12 anys
Quin deliris!
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente